El temps
No noooo . . . no es la previsió meteorològica, tampoc es el
refrany; no hi ha temps que no torn.
Aquell temps no tornarà, però si que podem recordar, si podem. . . jajaja
Sempre dic, que fins als 21 anys, les hores eren eternes, el
dies eren complets, i tant que ho eren. Encara record batre el
record (treballar un munt d’hores a la recepció de un hotel, sortir de nit, era
l’època dels picadors, i tornar a seguir treballant i com si res). Ja ho
diven; els nins necessiten dormir moltes
hores, i amb el pas dels anys tornem com a nins.
Aquelles cares infantils foren canviant dia a dia, i la veu
resocona ens feia sentir majors. Érem rebels, però dòcils als mateix temps, capaços
d’enamorar i enviar-ho tot a porgar fum, com si així ens fes mes segurs, per
amagar tanta inseguretat.
Als 70, els Beatles feia temps que havien donat el darrer
concert, però encara noltros portàvem el pel llarg, i els pantalons de campana,
encara no havia arribat la mini falda, i el biquini acabava d’aterrar. No sabíem
que era la contaminació, pero ja començàvem a fumar.
Llavors cada un agafa un camí propi, molts no ens hem tornat
a veurà, per això aquestes imatges ens quedaren gravades, ara les cares poden
esser molt distintes.
Després de tant de temps, intentar re descobrir qui era qui,
i llavors una abraçada per fondre se amb
el pasat; que o ha passat.
Una besada de fils de púrpura il·luminats
 |
 |
| Joana Gordillo |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada