AVUI HE SOMIAT. . . Així va néixer una aventura al cap de 50 anys.

Avui he somiat, que ens havíem trobat…

Quedaríem per veure'm nos, i quedaríem a dinar plegats, després de tants anys. Quina il·lusió ens abarcava.

Com a filmat amb una càmera, amb perspectiva, es veia al fons, un edifici blanc, amb una entrada, amb un grapat d'escalons. A baix i amb la mateixa nitidesa, una gespa verda, molt verda. També molta de gent, que feia cercles, i xerraven, els al·lots. Les nines no ho sé, perquè, eren més alegres, s'abraçaven i s'omplien a besades.

A poc a poc, tots anàvem avançant, no sé per què anàvem tan separats, si té mateix ja no som a l'escola de les monges, o els frares.

Podíem anar junts, quina il·lusió, però la inèrcia ens duia així, i uns grups, i els altres, es miraven de reüll.

Anàvem pujant els escalons, cap al restaurant, a on ens havíem de trobar, però pareixia que no arribaríem mai. . . .

De sobtà ha sonat el mòbil, uf el despertador...

No era un restaurant, era l'Institut i el pitjor… . 

Molts ja duien cabells blancs, algun quilo de més, però molt més alegres, i les abraçades eren eternes, recordant aquell vell somni, d'ara fa cinquantè anys.

Endavant que tenim mitja  vida per a davant.

Obro els ulls, em desperto, i entre la boira  recordo. . .
Que   bonic. . .