APUNTET i segueix el blog

divendres, 30 d’octubre del 2020

Las certezas inamovibles

León Tolstoi (1) decía que “los temas más difíciles pueden explicarse al hombre más torpe si no se ha formado ya una idea de ellos; pero la cosa más sencilla no puede explicarse al hombre más inteligente si está firmemente persuadido de que ya sabe, sin ninguna sombra de duda, lo que se le presenta”. Esto que comenta el escritor ruso es algo sobre lo que hemos insistido muchas veces y que conviene siempre tener en cuenta. Y es algo que sí tienen muy en cuenta especialmente los manipuladores de las gentes, los que se aprovechan sobre todo de los jóvenes, es decir, de las personas todavía limpias de esquemas fijos de modos de pensar. Ser los primeros en estampar en la página en blanco de un joven una determinada visión interesada del mundo puede suponer tener a este joven anclado en una posición inamovible de pensamiento durante mucho tiempo. O quizás siempre.

   Es evidente que no todo el mundo (se sea joven o no) se deja inevitablemente cautivar por los entusiasmos argumentativos de los predicadores de convicciones férreas. Si no fueran posibles las rectificaciones o revisiones en los modos de razonar no tendríamos cambios ni evolución en ningún aspecto. Pero a pesar de todo León Tolstoi acierta en lo que dice, claro que sí, porque está a la vista el inmovilismo ideológico de cantidades ingentes de personas, atrapadas por aquello que en el pasado, y en escuelas o donde fuera, les enseñaron a creer como indiscutible.

   No hay duda alguna que resulta extremadamente arduo para algunos cambiar de opinión con respecto a lo que ya asumieron como indiscutible en las épocas más tiernas de sus vidas. Las razones de la dificultad para revisar esquemas petrificados son sabidas y consabidas. La más importante se halla en el hecho de que cada cual define esta entelequia petrificada que llaman identidad como un modo específico de pensar, modo de pensar que en caso de rectificarse altera esta supuesta imagen propia que se pretende definitoria y estática de uno mismo. Pero hay otras razones para oponerse al cambio, como la pereza, por ejemplo. Es la pereza a reconstruirse personalmente después de haber invertido tiempo y esfuerzos en una sola dirección. Pero hay más. Lo que frena cambios también es el compromiso de fidelidad de algunos con respecto a ideologías que aseguran sus amistades, los afectos compartidos o sus prerrogativas laborales, académicas, artísticas, literarias o políticas. No es fácil renunciar a prestigios de grupo, a protagonismos y beneficios cuando estos han sido resultado y fruto de lealtades a determinadas militancias, militancias que saben muy bien cómo apañárselas para retener adeptos con la compra más o menos sutil de voluntades a partir de dádivas vacías, premios, medallas, sueldos y galardones.

   Es complicado cambiar o cambiarse. Pero no obstante es sano, vital, necesario e indispensable hacerlo porque la vida es esto: cambio incesante que exige cambios también incesantes para captarla y entenderla aproximadamente. El rectificar y cambiar implica valentía, honestidad y renuncias en mil aspectos. Y reconozcámoslo: no todos están dispuestos a tal arduo ejercicio, el ejercicio ininterrumpido de reconstrucción individual en todos los aspectos. 

 www.perefont.net

https://perefont.net/














(1)

dijous, 29 d’octubre del 2020

PUIG DE L’OFRE

 Passat Tots Sants,  camina caminaràs cam amunt et faràs, així ho pensaren na Maria en Tomeu i en Pere, acompanyats per alumnes de l’any 1974.

L’embassament de Cuber, (760 m/nivell de la mar ) acabat de fer ,(obertura 1972)  segur que era una novetat, i el puig de l’Ofre (1095 m/altura) un atractiu misteriós de tota la vida.

Per contar l’historia, millor que us deixi amb unes fotos meravelloses, tretes d’aquella arca dels records, que t’ajudaran a somiar coses de joventut, amb la musica  del  paratge natural.

Per reviurà la ruta, una plagueta editada abans de l’any 1970, de les Rutes amagades de Mallorca, amb fotos i els seus textos que de segur t’agradarà, Així també una adreça mes actual de Camins i caminois (amb dues de l’Ofre)

Esper disfrutis.












Encara que aquest complex e muntanyenc està en la línia de continuïtat de la Serra d'Alfàbia (i en forma part com a perllongació), l'eix major de la qual s'allarga de Norest a Sudest, està perfectament delimitat i separat de les altures veïnes: els seus dos extrems estan tallats per abruptes barrancades, al Nordest per la del Torrent d'Almadrà, que el separa del massís dels Tossals, i al Sudoest per la del Torrent de l'Ofre, que es precipita per les cascades i gorges del bellíssim Barranc de Biniaraix; mentre que els seus flancs queden perfilats per dues oblongues i combades valls com són, al Nordoest, l'elevat Pla de Cúber i, al Sudest, la depressió de Comasema que enllaça, més al Sud, amb la vall d'Orient. Malgrat el veïnatge i l'estret parentiu d'aquesta trilogia, és el Puig de l'Ofre -tot i no essent el germà major- el que ha fet més fortuna i se n'ha duit tota la fama, eclipsant gairebé del tot els altres dos que passen pràcticament ignorats inclús pels aficionats a la muntanya. Les raons d'això són vàries i convincents, puix, entre d'altres ventatges, el Puig de l'Ofre assoleix des del seu cim un major domini panoràmic i de millor qualitat de vistes (d'algunes de les quals estan privats els altres), jatsia damunt la vall de Sóller, al fons de la qual s'arriben a destriar perfectament les agrupacions urbanes i, molt més lluny, la rotonda del port com una boca oberta mossegant la mar, jatsia sobre els imponents Cornalons, quasi allà mateix a l'abast de la mà, i l'espinada de la Serra d'Alfàbia, que s'allarga interminable en direcció Sudoest fins a confondre's amb els cims del Puig del Teix. Des del seu cim contempla per altra banda allà mateix, als seus peus, la deliciosa petita vall del seu nom, circundada dels pendissos costers i abruptes timbes espadades que determinen la seva forma de profunda conca a on s'extenen, vora les cases, ombrívols petits boscatges i escalonades marjades de conradís.

.....

Tornant a l'Ofre, ens plauria de saber el significat i raó d'esser d'aquest quasi misteriós topònim, denominatiu de l'antiquíssima possessió amagada en la petita vall on s'origina la torrentera del Barranc de Biniaraix, nom passat a la cònica elevació que ara ens ocupa: el Puig de 1'0fre. Segons el Diccionari Alcover-Moll, l'Ofre podria derivar de l'aràbig Al-Hofra (=la fondalada), cosa que no semblaria un despropòsit malgrat la seva elevada situació, donada la configuració enclotada de les seves terres, vistes sobretot al arribar-hi des del Pla de Cúber, que és el seu accés natural i més còmode.


Per llegir mes, pitja l'enllaç, espera una estona que es descarregui tot, val la pena:

http://ibdigital.uib.es/greenstone/sites/localsite/collect/rutesAmagadesMallorca/index/assoc/Rutes_Am/agades_n/021.dir/Rutes_Amagades_n021.pdf

Ara una mes actual:

http://caminsicaminois.blogspot.com/2017/03/lofre-des-de-lembassament-de-cuber.html


SI VOLS ACCEDIR A TOTES LES PUBLICACIONS DE RUTES AMAGADES DE MALLORCA

Pitja l'enllaç:https://ibdigital.uib.es/greenstone/library/collection/rutesAmagadesMallorca/browse/CL2;jsessionid=6CC0517D0F99E03114AF798CEC3E93ED

FOTOS DE NOVEMBRE 1974 
























UN PARELL DE FOTOS MES










dijous, 22 d’octubre del 2020

PORT DE VALLDEMOSA 1972 EXCURSIO

El segon curs, una vegada obert l’Institut d’Inca. Feren una excursió al port de Valldemossa, na Maria volgué deixar constància del moment fent unes fotografies que ara tenim l’oportunitat de ensenyar te.  Me fixat que hi havia mes d’una càmera.

Però anem a conèixer un poc  el lloc.

Port de Valldemossa o sa Marina, aquest últim nom és el més popular, està a sis quilòmetres de la seva població homònima.

Aquest tram bell del litoral Valldemossa allotja, en el seu vessant nord-occidental, un Portet per a embarcacions amb una eslora inferior a set metres, mentre que en el seu marge nord-oriental hi ha una caleta semicircular, el substrat de la qual està format per còdols, graves i restes de vegetació submarina.

 

Cap al nord-est, hi trobarà la impressionant Punta de sa Foradada, font d’inspiració artística, que ofereix un ancoratge magnífic. Sa Foradada està protegida de gairebé tots els vents en els seus dos vessants, sobre un fons de sorra i roca, a una profunditat que oscil·la entre els cinc i els 11 metres. Aquesta península diminuta rep el nom de foradada perquè a la seva part superior presenta un orifici circular i enorme. A 7,2 milles marítimes s’hi troba el segur Port de Sóller.
L’accés per carretera és senzill seguint la senyalització viària. Els sis quilòmetres finals fins a Port de Valldemossa discorreran per una carretera sinuosa, estreta i de pendent pronunciada. En aquesta calçada hi és el desviament que condueix a la finca s’Estaca, propietat de l’actor Michael Douglas.

http://www.platgesdebalears.com/caplaibFront/playa_basico.ct.jsp?

cPla=17001&cMun=8&cIsl=MA


Entre els anomenats serra des Teix, al N, al terme veí de Deià, i puig de Galatzó, al S, allunyat, el terme de Valldemossa ocupa un sector relativament deprimit, accessible des del SE pel coll de Valldemossa, on el pas dets Ases supera de poc els 400 m d’altitud. En direcció as Teix, els pics més alts són sa Talaia (927 m) i el puig de Fontanelles (874 m alt.); al límit amb Bunyola (E) hi ha el puig de na Fàtima (650 m), i el coll d’en Claret, pas tradicional vers Esporles (S), és a 564 m, no gaire lluny del puig de son Cabaspre. El litoral és rectilini, i l’anomenada cala de Valldemossa, d’un gran radi, no ofereix cap refugi, però aviat hi sorgí un nucli de pescadors, el de sa Marina de Valldemossa, assequible per un trau entre penya-segats de 400 m d’altitud, vorejats per una espectacular carretera de cornisa que segueix el litoral de Tramuntana. La mar també s’aprofundeix de pressa: llevat el sector migjornenc (punta des Cavall).

https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0069178.xml

 Idò ara anem a veurà les fotos.






















dissabte, 17 d’octubre del 2020

FI DE CURS DEL 76. ESPECTACLE SPORTIU.

 Un parell de fotos, que  conserva na Maria Gelabert, mostren  tot un espectacle sportiu, per el fi de curs de 1976,  dirigit per en Paco Homar.

Per situar nos Francisco Homar LLinas  va esser el fundador dels cubs d’Atletisme: DONCEL (masculí) i MEDINA  (femeni .  En 9 anys es  varen aconseguir 34 títols provincials de Atletisme i “Campo a  traves”.

L’Institut d’Inca va esser el primer centre de Balears, que va participar  amb  “Fases Nacionals”  dels Jocs escolars.

Podem recordar a Maria Capo Serra, campiona  i subcampions de Espanya guanyadora dels rècords de les Balears de velocitat i resistència.  Les germanes Martorell, medalles de plata i bronzo en els campionats d’Espanya.

 En el club Doncel destaquen; Bartomeu Tortella en 110 metres tanques, Damià Pons Morey en 800 metres llisos, Jaume Mesquida en 1.500 metres obstacles i Pere Ventayol Monreal en perxa.

Un altra dia farem la llista completa, de les primeres figures que sortiren de l’Institut.(En pots fer arribar retalls de premsa on surts, fotos o records que tinguis ).

L’activitat sportiva era important a un temps  que no estava de moda, i aprofitar les hores lliures per practicar lo, no era corrent, es veu que la gent estava molt enfeinada. 

Així que no es estrany que la festa de final de curs fos  una mostra esportiva, d’atletisme  i gimnàstica rítmica.