A IB3 5 DIES

 Dia 25 de setembre de 2020, un dia mogut (molt de vent) i també dia de incendis, que podem fer ? ja posats a que vengui tot tan tort, sense dir res del cocoviurs. . .

Idò la televisió a volgut recordar que ara farà 50 anys que va néixer un Institut a Inca, tal com va dir el constructor...   Baixaren  les excavadores com si fossin tanques de guerra,  tombaren un ametllerar, i aplanaren la plaça  i construïren un Institut.  També ha quedat per la memòria gravat amb un segell postal.

Sempre es d’agrair recordar a la gent que estem de  aniversari, per si algú ja no sen recordava i per això donar moltes gracies a IB3, al programa 5 dies  i al conductor del programa així com també a l’equip de redacció, entrevistador i càmera  per l’esforç i  la dedicació. Moltes gracies .

Una Entrevista a la Directora Maria Magdalena Coll, a Joan Lacomba  i a na Margalida Llobera, be i Jo que també hi era.   Recordant que falta poc per complir el dia que es va obrir i les circumstancies actuals que viu l’escola.

Tot Molt ben preparat per Antoni Mateu que ha dirigit  la gravació

Podreu veurà un parell de fotos i  l’enllaç per els que no ho hàgiu pogut veurà en directa, i com sempre podeu opinar  a comentaris, així al manco sabrem que lo que  publiquen ho llegiu.

Moltes gracies també a vol tros.

A hores d’ara el bloc ja ha superat les 60.000 lectures

Pitja l'enllaç per veurà el programa  del minut 25' 18'' al 35' 47''

https://ib3.org/cincdies?pl=1&cont=a2f643e9-ed7f-4eff-b41a-1e7b7841859e&t=1516,1907

UNA IDEA

 10 D’OCTUBRE DE 1970

Se va inaugurar l'Institut, avui Berenguer, oficialment, dia 10 que era dissabte, i les classes  havien començat, sense taules ni cadires, dijous dia 1.

Aquest any, dia 1 també cau en dijous i dia 10 en dissabte,  som como a bruixeries però es així, com també ho es que haguem tingut un profeta  que ens va guiar a celebrar  un dinar i un sopar per por de la pandèmia.

Així que veient, que es complicat  organitzar un acta massiu, però sense deixar de celebrar la  cita,  podem  fer ho virtualment, però activament, si ho trobes convenient.

COM HO PODEM FER?

Tu ets el protagonista i responsable de que surti be.

Si estàs enganxat a una xarxa social, (Segur que si): Wasap, Tuiter , Instagram,  Tiktok o Facebook  o  qualsevol altre.

Del dia 1 a dia 10  pots anar penjant, escrits, fotos o enllaços d’aquest mateix Blogpost per fer ho saber a les teves amistats. BASTA FER.  Compartir o Reenviar.

També ho pots fer enviant cartes al Director dels diaris locals o Revistes comarcals o del poble.

Pots fer un article,  un dibuix,  una glosa, cantar una cançó, escriurà una poesia o interpretar   tant sigui poesia, com musica, dansa o teatre lo que tinguis mes a ma.

En Joan Lacomba per exemple s’ha matriculat  al Berenguer a l’escola d’Idiomes. (No se si el posaran a pàrvuls)

Si tots fem alguna cosa despertarem l’atenció dels mitjans de comunicació escrits o audiovisuals o radiofònics.

Te sembla una bona iniciativa?

Podríem fer també un programa  o un vídeo de una 1/2hora,  però no tenim ni doblers ni mitjans. Deix oberta la finestra per si  surten voluntaris per dur endavant la iniciativa.

Lo que no podem es deixar passar els 50 anys,  atemorits  sense celebrar ho per mor de la pandèmia.

Si tens alguna idea mes, no dubtis de dir ho,  per posar la en marxa.

https://50anysintitutinca.blogspot.com/2019/11/saps-qe-va-costar-fer-linstitut.html

AIXO ERA I NO ERA

Una rondalla

Havia un temps, casi ja oblidat , en que les coses es podien fer de moltes maneres. 

N’hi havia que  pesaven el temps cassant mosques, si sii,   no ten riguis,  tenien una manya  amb estirar el braç i agafar la mosca que no t’ho pots ni imaginar.

Això es feia en hores de “classe” que li deien. Mentres el professor explicava, sempre hi havia algú que anava a la seva bolla. 

Vols dir que hi havia mosques dins les aules?

I tant que ni havia.

Als anys 70, els insecticides anaven escassos, tot era mes ecològic. Llavors li deien natural. 

També  per sortejar el soponcio, en vers d’escoltar,  ni havia que entrenaven amb un canut, escopien grans d’arròs al clotell del que seia davant.

Com el feien ?

Llevaven la mina al bolígraf , tipo Bic i tenien  l’eina llesta.

Els professor,  o la professora, ho sabien  i procuraven fer activitats que  estiressin l’atenció als alumnes.

Per això era habitual, aconsellar  recollir fulles de plantes, dissecar i classificar les.

Com ho feien?

Era freqüent posar les al mig de les fulles del llibres.

Si en repasseu algun llibre d’aquell temps tal vegada en quedes alguna oblidada.

També podien recomanar fer ho  amb insectes.

Això ja era mes complicat. Quin objectiu tenia?

El mateix que amb les plantes, classificar los.

I a on les guardaven?

Alguns amb alcohol, d’altres com les papallones els subjectaven amb una agulla  dins una capsa.

No t’asustis  que això era el segle passat

I Que mes feien?

Per exemple, di seccionar un ferreret, per estudiar els seus orgues

No fotis?

Siii

Escovet, quines coses me contes, no pot esser mai, lo que  me dius

Nomes faltava haguessin  fet matances i fet sobrassada.

Ara te en contaré una.  Xissst. . .      no ho diguis a ningú. . . eh?

Val.  Serà un secret entre noltros.

Una vegada, dugueren un conill.

Un Conill? o una llebre?

Xisssttt.

He dit un conill,  i li tragueren la pell  fins i tot.

I que feren amb ell?

El disecsionaren, per inspeccionar  l’aparat digestiu, els ronyons, el cor, el fetge, fins i tot la fel.

Anaven per estudiar medicina?

. . .

La festa va acabar be.

El cuinaren  amb ceba i tots en menjares

Tu en prens es  pel?

Nooo, sort que quedaren unes fotos  de testimoni

Idò no es una rondalla?

Noooo   “acabaren felices i comieron perdizes”

Jajaja...

No es així.  Ho passaren de meravella  i foren feliços.

I els que poden viure per contar ho que ho contin

 

VIATGE D'ESTUDIS 1973

VIATJE D’ESTUDIS DE 1973

Com si volguessin  recorre el meridià de Greenwich, els  i les alumnes que havien començat a quart, organitzaren el viatje  i cercaren bona companyia.

Així que amb en Tomeu Cerdà i esposa , na Romea i el seu espòs i en Paco Homar i la seva esposa, amb mes de  seixanta alumnes embarcaren al port de Palma. Ja pots imaginar  als setze anys amb el cap ple d’il·lusions  cap a Barcelona  amb el dofins  botant  darrera l’espuma de la mar.

Tenien que posar  els peus a quatre països, així que l’aventura estava assegurada.  De Barcelona partiren cap a Andorra, a on ja se notava aires de  llibertat a travessant l’avall.

Tot seguit, per resumir, la propera meta era Paris.  .  .  Ai aii... Le Paris,  els somnis   es ferien realitat, a on les pedres son art i la musica a vorera del Sena  omple el desitjos del viatjant.

Ara 47 anys  després,  es mal d’explicar lo que sentiren i el records que queden, pot esser  en vindran mes a la memòria, i les hi podrem afegir.

De Paris a Calais, i altra cop al mar per arribar a  Dover. Per un mallorquí, en retrobar se amb la mar,  sempre fa sentir la nostàlgia  i enyorar la roqueta, però no havia temps per perdre, així que quedava guardat al reco  de la memòria.

De Dover cap a London passant per Canterbury , Rochester, Dartfort , però el cap,  a vegades es perdia amb el paisatge verd, i de sobta es tornava obscur, fins que el coll es queixava , o una rialla sortirà de la darrera fila.

La tornada  ja podeu imaginar. Unes fotos que estaven a punt de revelar  guardades   al fons  de la motxilla,  i ara?. On son?   Dos parells ja descolorades  aquí las podeu trobar penjades.

Si en tens envia-les i les posarem