APUNTET i segueix el blog

dilluns, 29 de gener del 2024

JORDI SOLER CUART In memoriam

Ens ha deixat Jordi Soler Cuart. Va ser professor de l’IES Berenguer d’Anoia entre d’altres.   Havia nascut dia 14 de febrer de 1942, però un aneurisma, segurament produït per la Parca, que ell tant la temia, no el deixa arribar als 82 anys.

Era un dels 5 germans de la família dels Soler Cuart de Sa Pobla. En Jordi va anar a estudiar al seminari per ser capella, però arribat el moment, ho va deixar. Mentre havia estudiat a la universitat Pontifícia, i es va llicenciar en Filosofia i dret.

Durant la seva vida, va treballar a l’Ajuntament de Sa Pobla, després va passar a la docència com a professor de llatí, i cultura clàssica   a Almoradí d’Alacant, també a l’IES Can Peu Blanc, de sa Pobla, i al Berenguer d’Anoia d'Inca.

Escrivia prosa i poesia, al seu Blog: Jordi Soler- Obres. Allà publicava part dels seus articles, i poemes, que pots llegir a l'adreça que tens a mà.

També va ser fundador de la Fundació ACA, amb companyia d’Antoni Caimari, fins al punt, que el seu domicili a Búger, va ser la seu de la Fundació, als inicis.

També publicava articles de costums, a la Revista Sa Plaça.

Jordi Soler Cuart, va morir dilluns 22, a l'edat de 81 anys.

Descansi en pau.

Jordi Soler Cuart


*      *         *
















SUMARI:

EL BANC DEL SI NO FOS.

RETORN (II).

MOR AL CAP DE 81 ANYS EL POETA JORDI SOLER CUART A SA POBLA. D. M.

MOR EL PROFESSOR I POETA JORDI SOLER CUART. U. H.

*    *      *


EL BANC DE SI NO FOS

Tenc, de petit, un record entranyable, la recreació del qual té tota la plasticitat d'un quadre d'en Bruegel

 

Cada tarda, per poc sol que fes, quan jo anava a l'escola graduada PRIMO DE RIVERA o quan a les cinc en sortia me topava amb una rotllada de vells asseguts sempre en el mateix ordre i la mateixa postura als bancs de pedra que encara hi ha davant l'escola. Aquells vellets, la majoria secs i escanyolits, ajudats i armats del seu gaiato, tiraven junta tranquil·lament i tractaven d'omni re divina humana que, acariciats suaument pel sol bondadós de les calmes de gener. Els vells hi eren quan jo entrava a l'escola i hi eren quan en sortia. Cada dia el mateix, imatge repetida i calcada una i una altra vegada. Jo, llavors, els tenia una mica d'enveja perquè ni havien d'anar a escola ni havien de fer feina i perquè disposaven de tot el temps del món per a ells i jo els veia, malgrat les seves queixes contínues, contents i animats, empatant la xerrada fins que es feia fosc.

 

Aquesta escena es repetia als bancs de la façana de la Quartera i a vegades als bancs de la placeta de L'església. També supòs que l'escena es devia repetir a distints indrets de Sa Pobla. Allà on hi hagués un raig de sol allà hi havia un estol de vells recitant la lletania de les seves penes.

 

És curiós que avui que sa Pobla compta amb una residència, dos clubs de la tercera edat i televisió a cada casa, els bancs de les places encara congreguin els vells del poble.

 

De tots els bancs que hi havia a Sa Pobla no fa gaire temps, han passat a millor vida aquells que estaven davant la Sala. Per ventura aquests eren els bancs predilectes dels vells poblers. Sense cap dubte aquests eren els bancs on en Bernat i en Polo passaren les millors hores. Per ventura els caps pares que dissenyaran la reforma de la casa de la Vila trobaren que aquests bancs eren elements distorsionadors de la puresa de línies de la façana. El cert és que els bancs desaparegueren com l'ànima de Robert i que amb ells desaparegueren, impreses dins la pedra, multitud d'històries sucoses.

 

Aquests bancs, anomenats encertadament BANCS DEL SI NO FOS compleixen dins la vida diària dels vells de Sa Pobla dues      funcions ben diferents. La Primera, i d'aquí li ve el nom, és que els bancs són i sempre han estat veritables MURS DE LAMENTACIONS. Quantes queixes han hagut de suportar!

 

Aquell vell que repenja la barra sobre la corba del gaiato i diu freturós: SI NO FOS D'AQUESTS GENOLLS... o aquell altre mossegat d'artrosis: SI NO FOS D'AQUEST DOLOR... o encara aquell altre que viu quasi a les palpentes: SI NO FOS D'AQUESTS ULLETS MEUS ... Cavallet quan eres jove. Així, cada dia, els vells passen el rosari de les seves queixes, memorial de greuges que adrecen a la pedra humida i muda dels bancs del si no fos.

 

L'altra funció dels bancs públics és la que quasi tenien a l'antiga Grècia. Allí els més vells del poble seien als bancs de la Plaça i constituïen el CONSELL D'ANCIANS que regia els destins de la comunitat. Aquí, malgrat tot, els vells des del seu banc exerceixen si més no, la seva missió diària de notaris i cronistes dels esdeveniments populars i conten i anoten al seu particular llibre de registre, la caiguda puntual de les fulles dels arbres a cada tardor, els naixements de les llunes i fitxen el lent calendari de les hores i els dies i entre queixa i queixa desen als paranys de la memòria tots els afanys, les dèries i els desamors.

 

Des d'aquí vull reivindicar pels nostres padrins que els bancs tornin a tenir aquella influència en tots els ordres de la vida ciutadana que tengueren fa molt poc.

https://jordisolercuart.blogspot.com/search/label/Articles



*       *              *


RETORN (II)

 S’endurà la boira tots aquells dies

que albiraren tot temps fites millors.

Cadenelles plenes d’antics humors

degotaran sobre velles follies.

 

Si goses recorrer, orfe, altres vies

t’habitaran els ulls noves lluors,

i neixeran a l’hort altres llavors

i els seus fruits et seran epifanies.

 

Un cor d’àngels clements a mitja veu

t'empeltaran plomissol al llinatge

que portaras gojos per tot arreu.

Ja complert el camí del romiatge

llavors, amic, sol tú serás l’hereu

del vi de l’ànima i del seu solatge.

https://jordisolercuart.blogspot.com/search/label/Poemes


*    *     *





https://www.facebook.com/jordi.solercuart


*      *     *


MOR AL CAP DE 81 ANYS EL POETA JORDI SOLER CUART A SA POBLA

Va ser patró fundador i secretari de la Fundació ACA amb el seu bon amic Antoni Caimari

DIARIO DE MALLORCA de dia 25 01 2024

Joan Payeras

Sa Pobla va dir el seu darrer adeu a Jordi Soler Cuart, mort dilluns passat dia 22, a l'edat de 81 anys. Llicenciat en Filosofia i Dret, després d'abandonar els seus estudis al Seminari Diocesà quan estava a punt de ser ordenat sacerdot, va ingressar per oposició com a funcionari de l'Ajuntament de sa Pobla, alhora que alternava la feina amb els estudis de Dret. Tot i això, es va decidir per exercir la docència com a professor de llegua llatina i cultura Clàssica com a professor a l'IES Berenguer D'anoia d'Inca, fins a la seva jubilació.

Persona de sòlida formació cultural i intel·lectual, lector empedreït, va realitzar unes interessants col·laboracions literàries a la revista local Sa Plaça a la seva primera etapa, recordant amb depurada prosa els antics costums populars, a més de publicar els seus poemes en diferents revistes i en un diari palmesà, si bé el seu caràcter tranquil, assossegat i silenciós van fer que Jordi no es prodigués gaire en la seva faceta literària.

 

Jordi Soler va desenvolupar la seva faceta cultural durant anys, juntament amb el seu bon amic Antoni Caimari al si de la Fundació ACA, de la qual va ser patró fundador i secretari. El seu domicili familiar a Búger va acollir durant un temps la seu de la fundació i el piano Bösendorfer propietat de la família Caimari, fins que l'ACA va establir la seva seu principal a la finca Son Bielí de l'esmentada localitat. En l'aspecte creatiu, Soler va participar en l'Homenatge a la Trapa (CD-51, 1996) amb un poema dedicat a Son Bielí i posant la seva veu a una de les obres icòniques de Caimari (Inquisició 1985).

 

Quin millor homenatge es pot rendir a Jordi Soler, que la publicació d'un dels seus poemes:

Sementers d'ales

 maten la tarda

 de blanc i gris.


Lluny s'esmicola

 la veu madura

d'un vell molí.


Arribant l'hora

la faus lluenta

tallarà el blat

i a la ciurana

un llit de boga

vetllarà els somins

dels vells amants.


Quan sigui l'hora

vendrà la parca

i caparruda

ens endurà

cap a son jas.




*   *    *

MOR EL PROFESSOR I POETA JORDI SOLER CUART

Va impartir classes a sa Pobla i Inca, a més d'escriure poesia i va ser un dels fundadors de la Fundació ACA

 ULTIMA HORA

Juanjo Roig Sa Pobla 25/01/24

Jordi Soler va morir dilluns 22 a l'edat de 81 anys.

El pobler Jordi Soler Cuart, de can Guixe, va morir dilluns passat al cap de 81 anys. Nascut el 1942, va estudiar a la Pontifica Studiorum Universitas de Roma i es va llicenciar en Filosofia i Dret. També va ser professor de Llatí i Cultura Clàssica a Almodarí (Alacant), l'IES Can Peu Blanc (sa Pobla) i l'IES Berenguer d'Anoia (Inca).

 

Soler va formar part d'un grup d'intel·lectuals poblers com Alexandre Ballester, Joan Payeras o Emili Cervera amb què va realitzar diverses iniciatives de caràcter cultural. A més, va ser un dels patrons fundadors de la Fundació ACA (Àrea Creació Acústica), entitat de la qual va ser secretari i a la qual va cedir casa seva situada a Búger com a primera seu. A la primera pedra de la fundació s'hi va inscriure el nom, juntament amb la d'Antoni Caimari, l'ànima d'ACA.

També va publicar la seva poesia en revistes locals, així com a Ultima Hora i va ser articulista de Sa Plaça, a la seva primera etapa. La vetlla va tenir lloc dimarts al cementiri de sa Pobla, mentre que la cerimònia d'enterrament es va dur a terme dimecres al matí.




dimarts, 9 de gener del 2024

COLOMA BLANES i BLANES Immemoriam

 Ens ha deixat al cap de 91 anys na Coloma, la professora que va donar classes de grec i llatí, al Berenguer d’Anoia d'Inca, i més endavant al Joan Alcover a Palma.

No la vaig conèixer a l’institut, ja que ella es va incorporar anys més tard a la meva època, tampoc l’hagués tingut de professora, donat que no vaig fer lletres, per això he fet una petita recerca, per saber més de na Coloma, que he conegut aquests darrers anys a través de converses, i alguna ajuda amb els escrits que he fet, i que ella seguia amb molta atenció i mels comentava.

L'any 1986, va escriure juntament amb altres autors, el llibre titulat: Medea aproximació a una cultura a través d'un mite. De: Manuela Alcover, Coloma Blanes i Blanes, Alexandre Font Jaume ·

L'any 1992, va participar amb el llibre;   LES ILLES A LES FONTS CLÀSSIQUES (Col·lecció Alicorn, 5), Ciutat de Mallorca, Miquel Font editor 1990, 142 pp en el que participaren Coloma Blanes i Blanes, Joana Bonet i Rosselló, Alexandre Font i Jaume, i Aina M. Rosselló i Callejas

Aquest llibre ens acosta als escrits, dels primers anys de la nostra història, d’autors grecs i romans. Una font d’informació, que ha servit a molts d’autors amb les seves investigacions.

A mi em va ajudar, a descobrir el món de les Moires, a l’escrit que vaig fer de la Balanguera al Berenguer, per entendre el fil de la lletra, del que filava la Balanguera. 

 

Entre les alumnes que la coneixien ben de prop, vull anomenar a Margalida Capella i Soler,     que ha seguit el començament,  de: Les Illes les fonts clàssiques fins al fil de les clàssiques. Per a més informació https://50anysintitutinca.blogspot.com/2019/06/des-de-la-serralada-litoral.html    i https://50anysintitutinca.blogspot.com/2019/04/a-la-revista-de-ies-berenguer-danoia.html

Qualsevol aportació que en facis arribar, o comentaris, serà ben rebuda i la podrem afegir a aquest escrit. 

 Que descansis en pau Coloma allà on siguis, i que el teu esperit viatgi al llarg de tot l’univers.












ELS LLIBRES:


Foto de Margalida Capella 





SUMARI del llibre: Les illes a les fonts clàssiques. 






FOTOS A L'INSTITUT



La professora de Grec, Coloma Blanes i Blanes, amb els seus alumnes de COU de Grec




Tomeu Mora de Búger, na Maria Llompart de Llubí, en Toni Vallés de Sencelles, na Margalida Rosselló de Santa Margalida, na Joana Maria de Selva, na Maria Àngels de Sineu, na Fany i en Toni d’Inca, en Miquel de Campanet...


ENLLAÇOS

Coloma Blanes i Blanes, Joana Bonet i Rosselló, Alexandre Font i Jaume, Aina M. Rosselló i Callejas. Les Illes a les fonts clàssiques (Col·lecció Alicorn, 5), Ciutat de Mallorca, Miquel Font editor 1990, 142 pp.

Els autors, l'any 1987, feren una primera edició, amb una presentació més modesta, d'una selecció de textos clàssics referents a les Balears. L'objectiu era acostar els estudis de les llengües clàssiques al món en què viuen Ilurs alumnes.

Avui l'obra es presenta reelaborada i pulcrament editada, sense renunciar a la pretensió didàctica primerenca. Font i Jaume és l'autor d'una introducció, en la qual recorda d'altres intents semblants als de l'obra que ens ocupa; orienta la lectura amb informacions que permeten de veure les dependències entre els autors (les obres d'alguns dels més primerencs no ens han arribat directament). Mostra com a vegades es transmetien informacions Llegendàries. També interessen els vestigis del nom de les Balears en els grans poetes, com Virgili i Ovidi, i en llurs imitadors. No manquen les línies d'interpretació que poden orientar els historiadors. Malgrat tot, les Balears no foren mai un punt central del món antic. Les transcripcions de textos epigràfics són proporcionalment abundants.

Cadascun dels temes presentats, des dels noms de les illes i de les ciutats fins a les descripcions de la natura, dels habitants i de la romanització, va acompanyat d'una introducció. Els textos són traduïts al català. Al final de l'obra es troben en la redacció grega o llatina. L'índex de noms és en realitat un petit glossari força útil.

Les làmines contenen reproduccions d'elements arqueològics, que reflecteixen tots els aspectes esmentats en els textos.

Faria dues matisacions als comentaris dels autors: la primera relativa a la incorporació de les Balears a la Província Cartaginesa (cf. p. 71), incorporació que no em sembla tan clara com se sol pensar. L'altre suggeriment es refereix a l'època dels vàndals (pp. 65 i 78): tampoc no disposa'm de gaire fonament per a seguir creient que els catòlics de les Balears i els seus bisbes fossin particularment perseguits.

Sia benvingut aquest intent d'apropar el remot passat a l'escola i a la cultura general.

Josep Amengual i Batle

 

Del nom de les illes

El P. Josep Amengual i Batle (Biniali, 1938), membre de la Congregació de Missioners dels Sagrats Cors, prevere, teòleg, professor i historiador, ha publicat aquest 2023, dins de la col·lecció Menjavents de l’editorial Documenta Balear, Gimnèsies, Pitiüses i Balears. Maiorica i Minorica, un tractat de nesonímia. Si feim cas al llarg subtítol d’aquesta obra, sabrem dels arxipèlags, les illes i les ciutats balears de les èpoques hel·lènica, cartaginesa, romana, vàndala i bizantina, un recorregut des d’Hecateu de Milet (segles VI-V a dC) a Sigurd, rei de Noruega (ja en el segle XI), no sense oblidar l’encíclica del bisbe Sever (418 dC) que també aporta dades importants, en aquest cas de la Menorca tardoromana.

 

 

El llibre presenta dos grans blocs. El primer tracta dels geògrafs grecs com Estrabó (64 aC-24 dC) i Ptolemeu (segle II dC), els autors més importants. No falten referències als treballs d’Hèrcules i als foners. El segon bloc està dedicat als autors llatins. D’escriptors romans en destaquen Titus Livi (59 aC-17 dC) i Plini el Vell (23-79 dC). A finals del segle IV dC es creà la Provincia Insularum Balearum separada de la Tarraconensis i destinació de nobles desterrats. Al final del capítol s’afegeixen unes pinzellades sobre els vàndals, bizantins, musulmans i les cròniques nòrdiques i pisanes.

 

 

Així, gràcies a la lectura d’aquest llibre podrem conèixer l’origen de topònims d’ús freqüent i fins i tot oficials com són Balears, Pitiüses, Mallorca, Menorca, Eivissa i Cabrera, noms de ciutats com Palma, Pollentia, Maó, i també noms que s’han perdut a nivell col·loquial, com Gimnèsies (Mallorca i Menorca), Nura (Menorca) i Iamona (actual Ciutadella). Que si llançàvem pedres, que si pins, que si anàvem despullats, que si hi havia abundància de serps i totes aquestes històries i faules que hem sentit dir de sempre. Si Nova Zelanda té l’Illa Nord i l’Illa Sud, a les Balears tenim l’illa major i l’illa menor, cosa que molts descobrim ara. Està clar que per als romans n’hi havia prou. Eivissa rep el nom de la ciutat fenícia, i Formentera, topònim medieval, pot significar illa del blat (frumentària) o simplement deriva de 'promontori', tesi aquesta d’en Joan Coromines.

 

Altres llibres sobre el tema són Les Illes a les fonts clàssiques (Miquel Font, Palma, 1990); la Disquisició sobre les antiguitats de les Balears, de Wernsdorf, a cura d’Alexandre Font (Miquel Font, Palma, 2007), i el suggeridor Breviari d’illes i miratges, de Miquel Àngel Llauger (Lleonard Muntaner editor).

https://www.ploma.cat/post/del-nom-de-les-illes




divendres, 3 de març del 2023

TOMEU CERDA SALVA Al dinar de l'aniversari.

 

El segon curs 71/72, en Tomeu va comparèixer a S’Institut d’Inca. Va prendre aquesta decisió, ho ha contat un grapat de vegades, encara que era enfora de on vivia a Palma.  Havia dat la paraula a en Lacomba. i la va voler complir. Això en certa manera li va canviar la vida.

Homo de ciències, químic, un jove admirat per els alumnes, mes ben dit per les alumnes, donava alegria a les seves classes.

Aficionat a la fotografia, te una col·lecció  de les sortides, excursions i altres activitats tant amb alumnes com en professors. Gracies a aquestes, havem reconstruït un poc la historia gràfica de aquells anys.

Ara amb aquest dinar, ha mogut cel i terra, perquè poguessin assistir-hi  els seus contactes i  en certa manera ho ha aconseguit.

Al seu torn de paraula, va recitar un parells de poesies, aquí descrites i a mes ha muntant                quatre vídeos amb musica,  que trobaràs aquí ,  per tenir en un àlbum  digital, guardats els records d’aquest aniversari

Tomeu Cerdà Salva










***


INDEX

VIDEOS

FOTOS

TOMEU CERDA SALVA. Anècdotes

DESCRIPCIÓ  DE SENTIMENTS

FI D’UN COMENÇAMENT

TOMEU CERDA SALVA. Fotos trobada poblera.

ELS POEMES DE TOMEU CERDA

***

VIDEOS




Pitja l'enllaç per veure'ls.

https://youtu.be/AzlrBST0HBI

https://youtu.be/3by6TvRHfYk

https://youtu.be/GPeW98mPvq0

https://youtu.be/vxRw4CrlqHg

***

FOTOS  










***

TOMEU CERDA SALVA. Anècdotes

https://50anysintitutinca.blogspot.com/2019/02/tomeu-cerda-salva.html

***

DESCRIPCIÓ  DE SENTIMENTS

Tinc una whatsapp amb uns amics i a vegades dos de noltros escrivim en clau surrealista. Idò bé, en una ocasió un dels nostros companys va dir “jo no entenc res”, un altre digué “jo tampoc”. La meva resposta va ser “no passeu ànsia perquè noltros tampoc ho entenem”.

 

Amb això que vull dir? A un quadre abstracte considero que un pintor no ha de donar explicació perquè cada observador veu la seva. De la mateixa manera en un escrit surrealista no hem d’esperar que ens donin una explicació, cada lector entén una diferent dels altres.

 https://50anysintitutinca.blogspot.com/2019/06/fi-dun-comencament-au-el-mon-es-dels.html

***

FI D’UN COMENÇAMENT

Au!

El món és dels valents i aquests són fills de locos i surt el que ha de sortir. Per una finestra?, noooooo!; per una porta?, noooooo!; per una escala de cargol?, siiiiií!!! S’arrossega per una paret seca, un terç jueu, un terç moro i un terç mallorquí, que és com si dir dos terços mallorquins i un terç juevomoro, no, dijousmoro, no, juevomoro o morojuevo, Tant se fa, tots tres, els tres terços o el dos terços i un terç són de la Mediterrània, o sigui que són germans. Qui ho diria? Un mallorquí, un jueu i un moro germans. De pare?, noooooo!, de mare, noooooo! Idò? Idò no té pare conegut i la mare no és fadrina, és verge, com aquella que va parir a Betlem. Betlem de Judea?, noooo!, de Mallorca, prop de Marina de Son Serra. I que aclarim amb tot això?, que qui no és pare, és mare, així de senzill i s’empenyen en complicar-ho. Quadrats negres?, quadrats blancs?, noooooo! Quadrats grisos, engrescadors, passadors, emprenyadors. I ara què? No ho sé, és.

 

 

 

 

Dins el cotxe he pensat D'aturat improvís

 

ELS HOMES PLOREN

 

L'home ha de plorar

És un sentiment el plorar

És un parlar el plorar

És una comunicació el plorar

 

L'home que plora

És més valent quan plora

S'oblida del seu sexe quan plora

És un ésser més viu quan plora

L'home ha de plorar

https://50anysintitutinca.blogspot.com/2019/06/fi-dun-comencament-au-el-mon-es-dels.html

***


TOMEU CERDA SALVA. Fotos trobada poblera.

https://50anysintitutinca.blogspot.com/2019/06/blog-post_90.html

***



ELS POEMES DE TOMEU CERDA

https://50anysintitutinca.blogspot.com/2019/03/el-poemes-de-tomeu-cerda.html

dijous, 2 de març del 2023

UN MAL DIA

Lectura dramatitzada

 

 

Després d’un bon dinar d’Aniversari,  normalment  sa gent, o va molt contenta i no para esment, o si ve el cas, escolta mig adormida.

En aquest ocasió,   tothom i dona, estaven ben desxondits. Seguit dels torns de paraula, i l’entrega de regals, animada  i   glosada  per el gran Felip Munar i Munar .

Sortiren a escena,  na Maria Teresa Canyelles Guaita, na Joana Fernàndez Cladera i na Bel Comas Cantallops. Feren una lectura dramatitzada, que  anomenaren;   UN MAL DIA. Un conjunt d’històries de  quatre dones, així que tres n’interpretaren quatre, i es que ses dones ja ho diuen. Tres valen per quatre.

El text escrit per una joveneta de 25 anys, amb motiu del dia de la dona, havia estat adaptat  per aquesta ocasió.

Parla d’una trobada  que tingueren, on una d’elles conte  les seves interioritats, a les seves amigues, problemes de la família, de la feina  del seu cos i les dietes.  També conta com fa volar d’imaginació  per fer-ne  de les seves .

Les magnifiques veus  de les tres actores,  i la  seva interpretació, fan que l’espectador  segues qui  atentament el petit relat.

Ara tens l’ocasio de tornar veure’l,  o si no, fer-ho per primera vegada,  que segur t’encantarà  (El vídeo esta  disponible aquí mateix).

Enhorabona a les tres.








***

INDEX: 

FOTOS.

VIDEO. 

***


FOTOS























VIDEO:

Per veure el vídeo pitja l'enllaç:  https://youtu.be/U-e9AGgZYeA




dimarts, 28 de febrer del 2023

JOANA SERRA DE GAIETA

 Va esser professora del Berenguer  als anys 80, quan l’Institut ja duia el nom del trobador d’Anoia. Nasque a 1.950 durant el reina d’àries casi entrant a tauro. Filla d’una família de senyoriu pagès. El seu cognom ve  des de 1.518 quan Pere Serra era propietari de la possessió a sa Pobla de Gaieta. El Seu para  Francesc Serra de Gaieta i d’Asprer  era descendent  del militar  Francesc d’Aprer  i Talric.

Va estudiar Filosofia i Lletres  i es va llicenciar en Filologia Hispànica.  Anys mes tard formaria els docents d’aquesta terra a la Normal i mes tard a la Universitat de les Illes Balears.

Forma part dels escriptors mallorquins dels anys  70, als 22 anys obtingué el primer premi  de narrativa juvenil a Sa Pobla, dos anys mes tard el Premi ciutat de Manacor i al 76  el Premi Joan Ballester.  Ha escrit narrativa infantil  i a mes dels llibres publicats  ha col·laborat amb altres autors  en llibres de text així com en la col·lecció Vell Mari.

Si segueixes llegint trobaràs un petit resum  de l’autora i professora que també ho fou del Berenguer, ara amb ocasió del Dinar del Aniversari ens ha dedicat un  poema que pots llegir tot seguit.

Gracies Joana  i segueix esmolant la ploma per delitar-nos amb la prosa i el vers i mes ara que la lectura ha passat un poc de moda.




















Dissabte no vaig poder

però m’hagués agradat

unes paraules dir-vos

allà que érem plegats

alumnes i professors.

Des de que vaig començar la meva llarga tongada

d’adulta i ben joveneta

sempre he dit, sempre diré: a mi m’agrada fer escola.

He volgut esser amiga d’alumnes i professors

i som d’aquells que pensen

que no és bo suspendre massa

per esser bon professor.

Ans al contrari:

hem de saber ensenyar continguts

i , fins i tot, a dubtar del que ensenya'm.

La veritat del dubte només surt

d’un pensament ben obert

així junts aprenim

per traçar el nostre camí.

Les gràcies us vull donar

per la gran companyonia

que al dinar es va respirar.

un dissabte amb molt de sol.

Pareix que cel s’ha entristit:

No ha deixa gen de ploure

i com un plor preocupat

perquè pensa

que aquesta festassa

no tornem a repetir.

I, faci sol, faci fred, faci calor

de ben segur ho torna'm fer.




INDEX

BIOGRAFIA I OBRA

MOMENTS.

ELS SERRA DE GAYETA 

TAULES DE MABRE

VIDEOS

VEUS LITERARIES

SOVINT EL RECORD QUEDA A L'ASFALT

FOTOS


***

BIOGRAFIA I OBRA

Joana Serra de Gayeta (Pollença, 15 d'abril de 1950) és una escriptora i professora mallorquina.

 

Biografia

És filla de l'historiador Francesc Serra de Gayeta i d'Asprer i descendent del militar austricista Francesc d'Asprer i Talric.

 

Joana Serra de Gayeta va estudiar Filosofia i Lletres a Barcelona i es va llicenciar en Filologia Hispànica. El 1972 va guanyar el Premi Sa Pobla de Narrativa Juvenil amb Sovint el record queda a l'asfalt.[3] L'any 1974 va rebre el Premi Ciutat de Manacor pel conjunt de relats Taules de marbre, reeditat el 2020 per l'Editorial Moll incloent Nosaltres esperàvem Mr. Marshall,[4] un relat amb el qual havia rebut el Premi Joan Ballester el 1976.[5] L'obra, malgrat el pas del temps, va ser ben rebuda.

 

Va treballar a l'Editorial Cort, amb el director de la qual, Andreu Ferrer, estava casada. Col·laborà a la revista Cort de 1974 a 1982.[cal citació] A l'editorial va elaborar, en col·laboració amb altres autors, llibres de text en català d'educació general bàsica, i va crear i dirigir la col·lecció «Vell Marí» de literatura infantil i juvenil a la qual,[cal citació] el 1992, s'hi publica el seu llibre infantil La bruixa Lonieta, amb il·lustracions de Margalida Gayà.

 

A banda de l'activitat literària, s'ha dedicat a l'ensenyament de llengua i literatura catalanes i espanyola, primer a l'Escola Normal de Palma i després a la Universitat de les Illes Balears, a més d'haver treballat a favor de la normalització de la llengua catalana a les illes.

 

Obra

Sovint el record queda a l'asfalt, Revista Lluc (1972)

Nosaltres esperàvem Mr. Marshall (1976)

La bruixa Lonieta. Edicions Cort, 1992. ISBN 84-7535-241-3.

Memòria de vida. Pollença: El Gall, 2004. ISBN 84-95232-57-X.

Taules de marbre. (1974, reedició Editorial Moll 2020).[10][1

https://ca.wikipedia.org/wiki/Joana_Serra_de_Gayeta



***


MOMENTS. 

El Blog de Joana Serra de Gaieta

LA VIDA ÉS FETA DE MOMENTS, DE PETITS MOMENTS, DE GRANS MOMENTS, DE MOMENTS DE FELICITAT I MOMENTS DE TRISTOR, DE MOMENTS D'AMOR I MOMENTS DE DESAMOR. LA VIDA ÉS, TAMBÉ, UN MOMENT: UN SOL MOMENT QUE NOSALTRES ENS FORJAM. UN MOMENT LENT, PERÒ AL CAP I A LA FI, UN MOMENT. VULL APROFITAR AQUEST MOMENT DE LA VIDA TOT EL QUE PUGUI I MÉS: VIURE EL MOMENT DE LA VIDA INTENSAMENT ÉS, QUASI, COM VIURE PER A SEMPRE.


Les "dimònies"

M'ha vingut de  nou el gran rebumbori que s'ha armat entorn al fet que una dona ballàs, per primera vegada, de dimoni a les festes de Sant Antoni de Manaor.

Fa uns dies en Gabriel Bibiloni recordava que la paraula "dimonieta" no és als diccionaris. Exactament deia a la seva piulada

"La forma "dimònia" no és als diccionaris. La hi hauran de posar?

(Sí canvia el món, canvia la llengua; a l'enrevés no.)"

En aquest cas crec que no ha canviat el món per tant som partidari de no posar-la als diccionaris. Però els savis ja diran i faran (o no)

Moltíssimes dones d'arreu de Mallorca participe de anera ben activa a les Festes de Sant Antoni. Podríem anar a cercar, per exemple, els primers grups  d'al.lotes que anaren cap a Ternelles amb els homes a cercar U  Pi mentre el baixaven al poble s'hi asseien, igual que havien fet sempre els homes, amb glops de mesclat i cantades sobre sant Antoni.......

Però tot això que he escrit fins ara es refereix a festes i a una festa concreta.

No vull, en absolut, treure importància a aquesta "dimònia" de Manacor.

Però no he vist mai tant de rebumbori ni alegria quan, per exemple, una dona ha guanyat curses de muntanya, quan ha obtingut una beca important per investigar, quan la seva música o la seva veu mou multituds..........

De ben de veres desitjo que ens assentem un poc i donem a cada fet  la importància que pugui tenir i no caure en una cosa que podríem anomenar "feminisme fàcil".

Tot suma. Però TOT.

http://joanaserradegayeta.blogspot.com/



***

ELS SERRA DE GAYETA

Els Serra de Gaieta, de la Vila de Sa Pobla

És un dels llinatges més emblemàtics de l'antic senyoriu pagès o mà major de la vila de Sa Pobla (Mallorca). Conegut sota aquesta denominació, de Serra de Gayeta, per posseir ja el 1518, Pere Serra, el predi anomenat Gaieta, Galleta o Gayeta.

Pere i Miquel Serra es van repartir aquesta terra de Gaieta. A Pere li va correspondre Gaieta Petit ia Miquel Gaieta Gran. Van ser els autors de les dues principals línies del llinatge i d'una infinitat de branques segonàries.

La línia de Gaieta Petit després de Pere, fill de Pere, que va morir el 5 de maig de 1591, va ser continuada per un altre Pere del que sabem va fer testament, el 1635 davant el notari Jeroni Rosselló i que aquest Pere Serra de Gaieta era Bayle Real de Sa Pobla

La línia de Gaieta Gran és la que arriba als nostres dies ia ella pertanyia una avantpassada directa meva Donya Catalina Serra de Gayeta i Solivellas-Pontico casada amb Don Pere Josep Sòcies de Fangar Garau les filles de la qual Magdalena i Catalina casen respectivament amb Don Baltasar Montaner Bordoy regidor perpetu de l'Ajuntament de Palma de Mallorca i el senyor Joan Baptista Estades de Moncaira i Serra-Poquet de qui sóc quart nét. 

... per seguir llegint pitja l’enllaç

http://temasdeantepasados.blogspot.com/2009/02/los-serra-de-gayeta-de-la-villa-de-sa.html



***

TAULES DE MARBRE

Caldrà reivindicar-la des d’ara com el que és, o hauria d’haver estat: una de les narradores més completes de la seva generació. Nascuda el 1950 a Pollença, fou filla d’una figura especialment reverenciada pels pollencins, l’historiador Francesc Serra de Gayeta (1909-1983), destacat per les seves nombroses col·laboracions a revistes especialitzades o per haver col·laborat amb el Club Pollença, la Societat Arqueològica Lul·liana o l’Obra Cultural Balear.

Llicenciada en Filosofia i Lletres, creixé fascinada per figures com Oriana Fallaci, corresponsal de guerra i creadora d’un tipus d’entrevista periodística d’impacte per la seva audàcia, la seva perspicàcia psicològica i la qualitat literària. La dèria per escriure comença, pentura, aquí. Joana Serra de Gayeta alternaria els seus estudis amb la creació literària des de diferents dreceres: a la poesia, per exemple, hi destacaria gràcies a “Sense to ni so” (1968) o “T’ho dic amb les paraules” (1973) o la compilació de poesia catalana femenina “Les cinc branques” (1975) que coordinà Roser Mateu.

Tenia la sensibilitat necessària, l’estil i l’impuls. Per això, també posà a prova les seves habilitats en el camp de la narrativa: el relat “Sovint el record queda a l’asfalt” (197) obtingué el Premi Sa Pobla de Narrativa Juvenil i, anys més tard, seria publicat a la revista Lluc amb il·lustracions de Miquel Morell. Fou un preàmbul per “Taules de marbre”, un emocionant conjunt de textos escrits durant els seus dies d’estudiant a Barcelona i que obtingué el Premi Ciutat de Manacor (1974).

La literatura femenina a les Illes Balears, i més concretament Mallorca, començava a prendre força; a figures ja reconegudes com Antònia Vicens o Maria-Antònia Oliver s’afegien noves veus, com les de Carme Riera –que guanyà el Premi Relats de Blanes el 1974 amb “Te deix, amor, la mar com a penyora”–, Xesca Ensenyat o la mateixa Joana Serra de Gayeta.

El triomf de Taules de marbre, editat posteriorment per Gavilans, no fou fruït de l’atzar. Només dos anys després, Joana guanyava amb el relat “Nosaltres esperavem Míster Marshall” el Premi Joan Ballester de Campos de 1976, guardó compartit amb Miquel Mas Ferrà i el seu “Massa anys amb els ulls tancats”. Amb el seu text, l’autora ens submergia en el món subtil i retorçat de la infància des d’un escenari concret –aquella Pollença dels anys cinquanta, ja perduda– però també el lent despertar d’una illa que portava en la seva pell la marca d’una guerra massa recent.

Potser, com Fallaci i altres figures que l’inspiraren, Joana Serra de Gayeta ha estat una figura que ha experimentat amb diferents formes de llenguatge, fent que en la seva trajectòria literària hi hagi espai fins i tot per als llibres per a infants: “La bruixa Lonieta” (1993). Així, es convertiria en tot un fenomen a les escoles mallorquines, àmbit que conegué en primera persona al haver exercit durant anys com a docent.

Vinculada durant pràcticament tres dècades a la Universitat de les Illes Balears, caldria destacar en la seva carrera, insòlita i intermitent, una novel·la tan ambiciosa com “Memòria de vida” (2004), una obra que reflecteix la memòria col·lectiva d’una família mallorquina des de mitjans del segle XIX fins al primer terç del segle XX.

Joana Serra de Gayeta ha estat una figura fonamental en la batalla per la normalització del català als estudis de Magisteri, tasca que alternà amb la coordinació de diferents llibres de text d’ensenyament de llengua catalana. Poc reivindicada en el panorama cultural de les Illes Balears, Nova Editorial Moll té l’honor de reeditar Taules de marbre en el 2020 amb un afegit tan notable com és el relat “Nosaltres esperàvem Míster Marshall” amb l’objectiu de reivindicar tota una vida dedicada a la literatura i als drets lingüístics

https://novaeditorialmoll.cat/joana-serra-de-gayeta-memoria-duna-vida/



***

VIDEOS

Entrevista a Joana Serra de Gayeta, en el marc de les Jornades ‘Mallorca i la seva primavera literària: la generació dels 70, a debat’ organitzades per "El Mirall", amb el suport de la Institució Francesc de B. Moll, l'Ajuntament de Palma i el Consell de Mallorca.

Dia 17 de novembre de 2020

https://www.youtube.com/watch?v=IkVVGmPsGvo



https://sompollenca.com/municipi/2022/03/24/entrevista-a-lescriptora-pollencina-joana-serra-de-gayeta/



LECTURES Joana Serra de Gaieta

https://www.youtube.com/watch?v=4np_ZIKledg

***

 VEUS LITERARIES

Veus literàries: Joana Serra de Gayeta

Per Miquel López Crespí, escriptor

L’any 1976 Joana Serra de Gayeta havia estat guardonada amb el “Joan Ballester” juntament amb Miquel Mas Ferrà; aleshores aquell era un dels premis literaris més importants de Mallorca juntament amb el “Ciutat de Manacor”, el “Ciutat de Palma”, el “Llorenç Riber” i el “Born” de teatre que es donava a Ciutadella. Aquesta autora ja s’havia donat a conèixer amb el llibre de narracions Taules de marbre que obtingué el “Ciutat de Manacor 1974” i que va ser editat a la col× lecció de narrativa “Gavilans” de l’Editorial Turmeda. Joana Serra de Gayeta també havia obtingut el Premi Sa Pobla de Narració l’any 1972.

Però la dèria literària li venia de molt lluny. L’any 1968 ja havia guanyat un accèssit de poesia en un premi convocat pel Centre Parroquial de Sant Josep de Badalona, per a escriptors joves, amb Sense to ni so, Aquests mateix any publicava els seus primers poemes a la revista Algebelí de Muro (Mallorca). En el setanta-tres va quedar tercera als Premis Octubre de poesia amb T’ho dic amb les paraules. L’any 1975 publica poemes a Les cinc branques: poesia femenina catalana, editat i recopilat per Roser Matheu, amb la col× laboració d’Octavi Saltor, Antoni Sala-Cornadó i Maria Assumpció Torra i Alber.

La GEM diu de Joana Serra de Gayeta: “Escriptora (Pollença 1950). Es llicencià (1974) en filologia romànica, en l’especialitat d’hispànica, a la Universitat Central de Barcelona. Des de 1974, és professora de l’Escola Universitària de Professorat d’Educació General Bàsica, adscrita al Departament de Filologia Espanyola i Moderna. Ha conreat la narrativa a Taules de marbre (1974) i Nosaltres esperàvem Míster Marshall (1976) i la literatura infantil a La bruixa Lonieta (1993). És coautora d’alguns llibres de text d’ensenyament de la llengua catalana, com Llenguatge (1979), Drac (1980), Parla (1989) i Llengua (1991). Des de 1992, és directora de publicacions de la Col× lecció Vell Marí, d’Edicions Cort”.

El 19 de desembre de 1975, un mes després de la mort del vell dictador, na Joana em dedicava Taules de marbre. Malgrat que pugui semblar paradoxal, aleshores na Joana era la meva professora de català a Magisteri. Per aquelles circumstàncies de la lluita antifeixista, l’Organització d’Esquerra Comunista, el partit d’esquerra revolucionària on jo militava, decidí que, com a escriptor, el meu indret de militància més adequat seria l’Escola de Magisteri. Per aquest motiu em vaig matricular en el curs 1975-76 i, juntament amb els excel× lents amics i companys Gabriel Matamales, Antoni Mir (l’expresident de l’OCB), Margalida Seguí, Àngels Roig, Josefina Valentí, Salvador Rigo i tants i tants d’altres que ja no record, mitjançant l’organització de les Plataformes Anticapitalites d’Estudiants actuàrem a fons en la lluita per la democratització de l’ensenyament, la normalització del català, el combat antifeixista, la necessària renovació dels tètrics plans d’estudis del franquisme…

https://blocs.mesvilaweb.cat/anselm/veus-literaries-joana-serra-de-gayeta/



 ***

SOVINT EL RECORD QUEDA A L'ASFALT

Conte de Joana SERRA DE GAIETA

(Dibuixos de M. Morell)

Tenien onze anys. Eren iguals, ben iguals, i a

tots dos els agradaven les mateixes coses. Ells no

recordaven quan varen néixer però sa mare els diu

sempre que el-més-ros té mitja hora més que el-notant-ros. Els ho contava, l’àvia deia: són tan iguals!

Mai sabia qui era un ni qui era l’altre fins que li

vam fer veure que tu ets més ros que tu i tu tens

els ulls més clars que tu.

Els va sortir la primera dent al mateix temps,

tingueren la rosa els mateixos dies i tenien mal de

queixal la mateixa nit. I tots dos ploraven i demanaven aigua a la mateixa hora. Van repetir tots dos

el primer curs de primària. Tenien la mateixa lletra

i cap dels dos sabia fer el 8 tal com tocava.

Havien nat, feia onze anys, a un poble que té

una església amb una plaça al davant. La plaça té

arbres i bancs de ferro i els vells hi van a prendre

el sol. De petits van aprendre a anar a jugar a la

plaça. I van aprendre a caminar i a xerrar. I van

aprendre, tots dos al mateix temps, els matins de

solitud a l'escola mentre el mestre els feia fer caligrafia. I aprengueren a fer coa per anar al wàter el

temps de recreo. I a jugar a bolles i a futbol. I a

baratar les postaletes que tenien repetides. I aprengueren a anar a cercar ametllons i prunes verdes.

I a fer passar el temps en l'estiu, quan no hi havia

escola i sa mare no els podia dur a nedar perquè

tenia feina.

El dematí era lluminós. El verd es veia més verd

i el grog més grog i el cel més blau.

—Què hem de fer? —deia el-no-tant-ros.

—Fa molta calor.

Sa mare va entrar amb un poal i un pedaç d'es¬

polsar.

—Anau-vos-ne que he de fregar el menjador!

El sol hi pegava de ple, al carrer. Les cases eren

més marrons i quan passava un cotxe s'alçava pols.

—Veniu a la una a dinar!

Del carrer es va sentir la veu de sa mare, era

una veu aguda, sempre amb el mateix to. Ells ho

pensaven però no ho deien: sempre xerra igual, quan

ens dóna una besada i ens diu bona nit i quan ens

renya i diu que ens n'anem perquè ha de fregar el

menjador.

—Anem a cercar prunes.

La pols del carrer s'alçava sota els seus peus i

qualque veinada estava al portal, rera la cortina de

tires blanques i blaves. Passava un carro per aquell

carrer i ells dos es posaren damunt l'acera.

L'amo del carro els va fer adéu amb la mà i es

posaren a córrer.

—Mem qui arriba primer a aquell cantó!

Sempre arribava primer el-més-ros. En sabia

més, de córrer.

—Anem per aquí!

—No, que hem de fer massa voltera.

—És igual, tanmateix no tenim res que fer.

—Però, no anàvem a cercar prunes?

—Supòs que no voldràs estar quatre hores menjant prunes, beneit!

—Beneit ho seràs tu! Te dic que no vull anar

per aquí. Feim massa voltera i tu ja saps que no

n’hi ha, de prunes que siguin bones verdes. Es per

allà deçà!

I seguien caminant. El sol era molt alt i els

queien gotes de suor pel front. La camisa s’aferrava

al cos i duien les mans més brutes que quan havien

sortit de ca seva.

—No anem pel camí.

—Podríem anar a ca'n Joan i nedaríem al safareig. Kf

—No, ara no. Anem primer a cercar prunes i ;OZ després anirem a nedar.

—Es que fa tanta calor!

I en feia molta, de calor. Caminaven, no corrien

ja, per dins els camps. A l’amo d’aquesta prunera

que les feia tan bones verdes el coneixien, ells. Era

amic de son pare i també sempre deia el mateix:

què són d'iguals. Ell no el coneixia a aquest truc de

tu ets un-poc-més-ros que tu i tu tens els ulls un poc

més clars que tu.

No xerraven i caminaven a poc a poc. Els rostolls els rapinyaven els peus i de tant en tant mataven qualque mosca que els picava les cames.

—Mira!

/ N

Feia temps que no havien anat a cercar prunes,

devers un mes. L'arbre, de fulles verdes, estava ple

de bolles vermelles i grosses. L'aire feia un renouet

que els hi entrava per tot el cos. L'un-poc-més-ros

va agafar la primera.

—Són boníssimes —va dir encara amb la boca

plena— són més bones que verdes.

N'agafaren moltes i s'assegueren a terra, apollats

a la prunera.

—Quina calor!

—Anem a ca'n Joan i nedarem.

—Sí, però primer agafarem més prunes i pel camí en menjarem.

—I n’hi podem dur un parell.

Se n'ompliren les butxaques, i les mans els feien

de senalla. Ja no en podien dur més. Tornaren a caminar per dins el rostoll. N’havien après de petits,

quasi al mateix temps que aprengueren a anar a jugar

a la plaça. Els agradava sentir-se les puntetes que

picaven les cames i l’olor a palla seca que feien tots

els camps.

—Podríem sortir a la carretera, així serà més

a prop per anar a ca’n Joan.

—Hem de fer via, que a la una hem de ser a

ca nostra.

—Sempre passes pena, tu! Ja hi serem a la una!

—És que...

—Ja hi serem, te dic!

—No me cridis!

—I tu no mengis més prunes que en arribar no

en durem.

—Només n'he menjada una.

—No és ver, que te veig.

—Bé, és igual. Tu encara no n'has menjada cap

i a n'En Joan li donarem les teves.

—Beneit! Ja veuràs si t'agaf!

—No m'agafaràs, no m'agafaràs!

Cridava l’un-poc-més-ros

—Que sí, que sí!

I el-no-tant-ros botava la paret, també.

Un davall cada roda.

Aquesta era la distància que els separava. Les

prunes s'havien esclafat i el vermell de la sang es

mesclava amb el vermell de les prunes. Havia frenat,

explicava el conductor més tard, però s’hi havien ficat davall. L’asfalt era calent, molt calent. Els diaris

deien que a Itàlia se fonia en els carrers. I feia calor, molta calor. Les prunes, madures, estavan esclafades dins les seves mans.

Costaria molt que fugissin aquelles taques de

l’asfalt perquè, ja se sap, en l'estiu plou tan poc.

Aquest conte obtengué el

<Premi Sa Pobla•> 1972

de narracions

https://ibdigital.uib.es/greenstone/sites/mallorca/collect/lluc/index/assoc/lluc_197/3n0625.dir/lluc_1973n0625.pdf




FOTOS