JOAN PLANES FERRAGUT

Abans de dissabte passat de ben segur i cabien moltes de recordances i anècdotes. Tots recordàvem moments del nostre passat en relació a l’etapa d’estudiants al Berenguer d’Anoia. En el meu cas va començar el curs 73/74 a 5è C, tres anys després  de la seva inauguració. Així i tot era perceptible que estàvem en un institut nou, però que comptava amb un equip docent molt jove, il·lusionat i completament implicat en la seva tasca docent. Ja ho vaig explicitar dissabte al llibre on varem poder expressar els nostres pensaments i sentiments en aquell moments.

Dies abans al grup de  Whassap “ 50 anys d’Institut”  a més de poder començar a saludar antics companys i companyes d’aquells anys i també al meu tutor inoblidable per moltes raons i motius, en Tomeu Cerda, vaig decidir proposar una cançó que podia molt bé representar la trobada de molts d’amics i amigues de diferents perfils i històries, m’estic referint a la cançó d’en Jaume Sisa  “Qualsevol nit pot sortir el sol”.  Aquesta cançó com molts sabeu comença així:

Fa una nit clara i tranquil·la,

hi ha la lluna que fa llum,

els convidats van arribant

i van omplint tota la casa

de colors i perfums.

Després comença tota una primera enumeració de convidats per a fer una primera tornada

Oh, benvinguts, passeu, passeu,

de les tristors en farem fum,

que casa meva és casa vostra

si que hi ha cases d’algú.

Continua anomenant quantitat de personatges convidats per acabar amb la darrera tornada

Oh, benvinguts, passeu, passeu,

ara ja no fa falta ningú,

o pot ser si, ja me n’adono

que tan sols hi faltes tu,

també pots venir si vols,

t’esperem, hi ha lloc per a tots.

El temps no compta, ni l’esplai

qualsevol nit pot sortir el sol.

Després de viscuda la jornada de dissabte passat dia 23 ara estic més convençut que mai que “Qualsevol nit pot sortir el sol”. Dissabte va sortir i amb una llum molt especial.

Va ser una jornada (dinar) molt emotiu i emocionant per a totes i tots. En Pep Servera d’una manera especial i acompanyat d’uns quants i quantes col·laboradores ens varen reunir a Son Sant Martí i van organitzar fins el darrer detall d’aquest dia, dia que tots i totes qualifiquem  d’inoblidable.

Per acabar m’agradaria comentar que després del dinar varem tenir ocasió de gaudir de diferents llenguatges: d’un llenguatge metafòric amb finestres de llibertat, d’un llenguatge emotiu i sentimental, d’un llenguatge poètic extraordinari i fins i tot d’un bon  llenguatge musical. Ara bé, a mi m’agradaria comentar-vos que el que més me va captivar va ser el llenguatge no verbal de tots i cadascun de nosaltres. Tots i totes anàvem arribant, segurament després d’haver pensat més d’un moment en dies anteriors com aniria tot, amb unes cares d’incertesa i fins i tot diria d’espant. No sabíem amb qui ens trobaríem i tampoc si ens reconeixeríem després de tants d’anys transcorreguts. Una vegada ens anàvem reconeixent les nostres expressions canviaven automàticament i acabàvem amb una sentida abraçada. Aquestes abraçades i cares de felicitat prèvies al dinar fins i tot no varen tenir res de comparables amb les cares i abraçades d’acomiadament. Acomiadament que totes i tots donàvem a entendre i expressàvem que no fos més que un fins aviat.

Recordem sempre que “Qualsevol nit pot sortir el sol”. Dia 23 va brillar de valent.

Joan Planes Ferragut

24 de febrer de 2019