Anècdotes de l'Institut
A la inauguració de l'Institut érem els grans,
els del darrer PREU de la història. Encara que gairebé hagin passat 50 anys em
venen molts de records a la memòria. Estàvem tots junts a l'aula triple, que,
amb unes portes corredisses, la convertien en tres classes. Estàvem asseguts en
cadires de les de verbena, les plegables, les de tisores. Mare de Déu quin
patiment per agafar apunts amb el bloc per damunt els genolls!!!.
En Nofre Pons passava per ca meva a recollir-me
amb la seva Vespa 75. A l'hivern ens havíem de posar diaris davall la roba per
aturar el fred.
Teníem matemàtiques o física a darrera hora amb
el Sr. Tous. Tot un personatge entrenyable. Com que venia de donar classes de
St. Francesc, gairebé sempre arribava cinc o deu minuts tard. A vegades, el Sr.
Tous no trobava ningú dins la classe. Havíem decidit que, molt possiblement,
després d'esperar-lo cinc minuts, no vendria.
Tot i que vaig aprovar el Preu al mes de juny,
encara no entenc per què l'any següent me varen fer matricular a COU, al primer
COU de la història. Me digueren que era molt complicat entrar a medicina i que,
si aprovava el COU, tendria accés directe a la facultat de medicina de
Barcelona. No sé qui me va assessorar, però anava ben errat. I jo, ben
innocent, vaig fer un any més a l'Institut.
També record una classe pràctica de biologia
amb el Sr. Comín. Es tractava de fer un treball en grup consistent en dur un
animal i, bisturí en mà, obrir-lo en canal, després de dormir-lo amb cloroform.
Havíem de veure el batec del cor, l'aparell digestiu, respiratori... Després de
l'estudi en viu, havíem de cosir els animalets. Dit i fet: ens vàrem posar la
bata de veterinaris/àries. En Miquel Payeras i en Nofre Pons varen dur un
granot i na Joana Cantallops el seu propi moixet. Damunt una fusta vàrem posar
el granot en creu, panxa amunt. El mateix vàrem fer amb el moix. Amb un cotó
mullat de cloroform els vàrem dormir o, al manco, era el que crèiem. De cop, no
havía passat ni un minut, na Joana se va posar a cridar. El cor del moixet no
bategava. D.E.P.. Na Joana, plora que plora. Mentrestant, el granot havia
despert i havia començat a pegar bots per tot el laboratori, amb la panxa
oberta i els intestints per fora. Un espectacle.
Mil anècdotes més, però no vull ser pesat. No
vull deixar d'anomenar en Pere Saussure Font i el seu estructuralisme, en
Sanmartín i el seu “San Agustín”, el Sr. Voyons Caimari, els avançats en el seu
temps els estimats Pep Lliteres i l'admiradíssim amic Tomeu Català, entre d'altres.
Salut i força.
Josep Joan Capó Serra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada