INCA 1970:"-ARA DIUEN QUE ENGUANY OBRIRAN UN INSTITUT!"
Era mitjan octubre de 1970. Per Inca tot era xerradissa: -Obrin s'Institut! I hi aniran nins i nines mesclats! -Què vols dir? Mesclats? No i sa meva nina no hi anirà, en mancaria d'altra! -Idò sa meva sí, això de fer-los anar separats és un doi! Ja no s'usa! -I ara no veus que no faran res de bo? Quin disbarat...
Homes i dones del carrer que se sorprenien o s'alegraven dels aires de canvi que duia el nou centre de batxillerat. Era "s'Institut", encara no tenia nom i passarien molts d'anys abans que es digués "Berenguer d'Anoia". En un poble marcat, des de feia anys i panys, per les escoles de frares i les de monges, l'Institut representava una mena de subversió. No era només la coeducació, sinó també el lloc on s'aixecava l'edifici ("-I saps que és d'enfora!"), els professors joves, un altre model d'organització escolar, més laic i permissiu, diferent.
Vaig tenir la sort d'aquell octubre tenir deu anys acabats de fer i haver enllestit el que es deia el "curs d'ingrés" per poder començar el batxiller a l'Institut. Record, com si fos ara, que mon pare m'acompanyà i formalitzàrem la matrícula en una oficina provisional, instal·lada en el que ara és la casa del conserge. Dies després començà l'aventura, una aventura que duraria set cursos -el sis de l'antic batxiller més el COU-. Tot feia olor de nou i estava sense acabar, a les aules no hi havia mobles i sèiem en terra o encamellats en tamborets del laboratori. Fusters i electricistes acabaven d'enllestir aules i passadissos, les dotacions que havien arribat encara estaven per desembalar, els jardiners plantaven els arbres, feia calor. Hi havia il·lusió i frisança en tots els ulls. Els més petits -els de primer- érem molt jovenets, deu o onze anys. Els allots encara anaven amb calçons curts i moltes nines dúiem trenes. Érem moltíssims... aules i més aules plenes d'allots desorientats, més o menys controlats per professors que anaven de bòlit, molts d'ells també s'estrenaven aquell curs. Havia arribat una allotada de tota la comarca: de Binissalem i Consell, de Sineu i Costitx, de Muro i Sa Pobla, d'Alcúdia i Pollença, de Sencelles, Llubí, Selva, Maria, Lloret, Búger i Campanet. Ens relacionàvem segons el poble d'origen i els inquers segon les escoles d'on proveníem: els de Sant Francesc, els de La Salle, les de la Puresa... Tots, però, ens llançàvem a explorar el nou territori i els seus habitants, a descobrir cambres i passadissos, manies de professors, estratègies per distreure els porters, amagatalls recòndits i nous companys.
Poc a poc, l'espai i el treball s'anaren organitzant i ara, gairebé cinquanta anys després, havent passat per aules ben diverses com a alumna i -més tard- com a professora puc dir ben sincerament que mai, enlloc, no he retrobat aquell plaer d'anar a escola, "d'anar a l'Institut". Foren set anys ben aprofitats: professors joves que ens comunicaven les ganes de descobrir el món i de qüestionar-lo, un bell i profitós viatge d'estudis, moltes excursions solcant l'illa de cap a cap, tallers de cuina i pràctiques de laboratori, alguns disgusts per les matemàtiques que sempre se resistien, esbufecs a l'hora de gimnàstica, els primers enamoraments, obres de teatre representades amb els companys, classes de català semi-clandestines quan en Franco encara era viu, els jocs i les baralles, el plaer d'un bon berenar i el disgust del suspens, l'alegria quan les notes eren bones o ens feia l'ullet l'allot que ens tenia el cor robat, les confidències de les amigues, la reivindicació front a allò que consideràvem injust... noms, cares, sensacions, records, rialles, tendresa... Això és el que em queda del meu Institut. I del vostre?
Caterina Valriu
Era mitjan octubre de 1970. Per Inca tot era xerradissa: -Obrin s'Institut! I hi aniran nins i nines mesclats! -Què vols dir? Mesclats? No i sa meva nina no hi anirà, en mancaria d'altra! -Idò sa meva sí, això de fer-los anar separats és un doi! Ja no s'usa! -I ara no veus que no faran res de bo? Quin disbarat...
Homes i dones del carrer que se sorprenien o s'alegraven dels aires de canvi que duia el nou centre de batxillerat. Era "s'Institut", encara no tenia nom i passarien molts d'anys abans que es digués "Berenguer d'Anoia". En un poble marcat, des de feia anys i panys, per les escoles de frares i les de monges, l'Institut representava una mena de subversió. No era només la coeducació, sinó també el lloc on s'aixecava l'edifici ("-I saps que és d'enfora!"), els professors joves, un altre model d'organització escolar, més laic i permissiu, diferent.
Vaig tenir la sort d'aquell octubre tenir deu anys acabats de fer i haver enllestit el que es deia el "curs d'ingrés" per poder començar el batxiller a l'Institut. Record, com si fos ara, que mon pare m'acompanyà i formalitzàrem la matrícula en una oficina provisional, instal·lada en el que ara és la casa del conserge. Dies després començà l'aventura, una aventura que duraria set cursos -el sis de l'antic batxiller més el COU-. Tot feia olor de nou i estava sense acabar, a les aules no hi havia mobles i sèiem en terra o encamellats en tamborets del laboratori. Fusters i electricistes acabaven d'enllestir aules i passadissos, les dotacions que havien arribat encara estaven per desembalar, els jardiners plantaven els arbres, feia calor. Hi havia il·lusió i frisança en tots els ulls. Els més petits -els de primer- érem molt jovenets, deu o onze anys. Els allots encara anaven amb calçons curts i moltes nines dúiem trenes. Érem moltíssims... aules i més aules plenes d'allots desorientats, més o menys controlats per professors que anaven de bòlit, molts d'ells també s'estrenaven aquell curs. Havia arribat una allotada de tota la comarca: de Binissalem i Consell, de Sineu i Costitx, de Muro i Sa Pobla, d'Alcúdia i Pollença, de Sencelles, Llubí, Selva, Maria, Lloret, Búger i Campanet. Ens relacionàvem segons el poble d'origen i els inquers segon les escoles d'on proveníem: els de Sant Francesc, els de La Salle, les de la Puresa... Tots, però, ens llançàvem a explorar el nou territori i els seus habitants, a descobrir cambres i passadissos, manies de professors, estratègies per distreure els porters, amagatalls recòndits i nous companys.
Poc a poc, l'espai i el treball s'anaren organitzant i ara, gairebé cinquanta anys després, havent passat per aules ben diverses com a alumna i -més tard- com a professora puc dir ben sincerament que mai, enlloc, no he retrobat aquell plaer d'anar a escola, "d'anar a l'Institut". Foren set anys ben aprofitats: professors joves que ens comunicaven les ganes de descobrir el món i de qüestionar-lo, un bell i profitós viatge d'estudis, moltes excursions solcant l'illa de cap a cap, tallers de cuina i pràctiques de laboratori, alguns disgusts per les matemàtiques que sempre se resistien, esbufecs a l'hora de gimnàstica, els primers enamoraments, obres de teatre representades amb els companys, classes de català semi-clandestines quan en Franco encara era viu, els jocs i les baralles, el plaer d'un bon berenar i el disgust del suspens, l'alegria quan les notes eren bones o ens feia l'ullet l'allot que ens tenia el cor robat, les confidències de les amigues, la reivindicació front a allò que consideràvem injust... noms, cares, sensacions, records, rialles, tendresa... Això és el que em queda del meu Institut. I del vostre?
Caterina Valriu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada