Les animes al despertar,
amb aquella mirada,
adivinen una vida enganada,
que ens ha fuit volant.
Dels cinquantè anys oblidats,
ara desperten enamorats,
d’aquella infantesa passada.
Com si res obrint els
ulls,
aquells pels que volaven,
a munt un capet ple d’idees,
apareix davant il·luminat.
El cor amb la ma acaricia,
el ulls plens de llàgrimes,
el records casi esborrats,
que fiem dinant tots plegats,
si el temps gens ha canviat.
Com es que podem confondre,
professors amb alumnes,
que ara també son professors,
es que les bones costums,
no en fan sentir gelós.
No ploris no, ara no sabrem,
com tornar despedir nos,
quedem aquí a la taula,
mirant nos tota la vida
En cara de ni nons/es.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada