En Pep Servera, m ‘ha demanat que escrigui qualque cosa respecte d’aquests
ja pràcticament 50 anys de l’ Institut Berenguer d’Anoia i la pengi el blog.
Me feia un poc de peresa però m’hi he posat:
En primer lloc voldria agrair a en Pep i a tots els qui amb la seva tasca han liderat
la posada en marxa d’aquesta trobada commemoració. Aquest esdeveniment ens
obri el cap a pensar, recordar i avaluar el que han suposat aquests 50 anys i
sobre tot el que ha suposat per a nosaltres l’experiència i les ensenyances que
obtinguérem dels nostres anys a l’Institut.
Jo , com en Pep, som de la quinta del 55 i vaig començar a l’Institut quan
tenia 15 anys,-crec que era el curs 70/71-, per fer 5e de Batxiller. Coincidia
pràcticament amb el pas de la infantesa a l’adolescència i amb ella el despertar
a dins noltros moltes inquietuds cap el mon que començàvem a descobrir,
però ja amb esperit crític.
Amb la perspectiva que ens dona el temps i pensant amb aquells anys vull
creure que de qualque manera a nosaltres ens van arribar i molt de prop
els coneixements que havien succeït dos anys abans a França amb el ja
mític maig de 68 duit a terme sobre tot per part dels joves.
A l’institut i al meu parer, el maig francés va tenir la seva incidència en la nostra
percepció del futur que anàvem a cercar. També tinguérem professors bastant joves
que ajudaren a aquesta percepció, ja que ells mateixos n’estaven influenciats.
Record en Tomeu Català , amb el qual organitzarem diversos grups de treball fora
d’horari lectiu, amb algunes trobades a Santa Llúcia i també a cases particulars,
d’algun dels alumnes. Cercàvem sobre tot llibertat, compromís social, solidaritat,
Cercàvem, utòpics, que el país oficial s’acostàs al país real que anava explosionant
amb l’empenta del sector més jove de la població.
Podria ser més llarg, però un dels records més especial dels tres cursos a l’ institut
està lligat al viatge d’estudis que férem voltant un tram de l’Espanya de llavors,
acompanyats dels responsables i, sobretot, companys de viatge, Tomeu Català,
Pere Font i una professora Pollencina, un poc més major – me sap greu però
no record el seu nom – que volia ser la més disciplinada dels caps i els vespres
volia que anéssim a dormir prest i amb ordre. Li fèiem el boicot i un poc la vida
impossible. Va ser un viatge meravellós i voldria tenir un record molt especial
cap a la companya Maria Canyelles d’Algaida, que va venir al viatge, si no vaig
errat, amb la seva germana Apolònia . Ambdues eren l’alegria personificada.
Dissortadament na Maria fa uns pocs anys va dir adéu a la terra i ja viu amb
les estrelles.
Els anys de l’institut són impagables per molts d’aspectes: per l’aprenentatge
que ens ha duit a ser més capaços en un mon cada vegada més competitiu.
Per les amistats i relacions que férem durant aquests anys i que el temps
no esborra. I, sobre tot,per que estic segur que ens va ajudar a tots a ser més
persones.
Ens veiem dia 23 a Son Sant Martí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada