M’han demanat que escrigui el que vulgui sobre l’Institut.
Els records se
m’acaramullen al cap, de forma desordenada, els tres anys que hi vaig anar, per
cursar 5è, 6è i COU, entre 1971 i 1974, el segon any que el centre havia obert.
Anys difícils a l’Estat espanyol, amb els últims cops de cua, encara potents
del dictador, la guerra de Vietnam, el IRA a Irlanda, notícies dures que
apareixien cada dia a les notícies. Alhora que s’albiraven nous temps, noves
esperances, sabérem del Maig del 68, el moviment hippi, els cantautors de la
nova cançó.... en aquest context vaig anar a l’Institut. Als meus 14 anys, em
vaig anar matricular, sola, d’això sí me’n record, bé amb les meves amigues,
però vull dir sense cap adult. M’agradava estudiar i aprendre i llegir i tot
això ho vaig trobar allà. Professores i professors molt joves, engrescats, la
major part d’ells començaven la seva carrera docent, tenien molta il·lusió i
ganes de transmetre el que sabien. Els admirava molt, volia ser com ells. A COU
em vam fer llegir L’étranger d’Albert
Camus, en francès, em va fascinar aquest llibre i encara el conservo,
sub-retxat, amb anotacions en castellà, ja que vaig aprendre a escriure en
català molt més tard, i el tenc a la prestatgeria al costat de l’ obra mestre
del mateix autor: El primer home, la
seva autobiografia.
No era prou conscient quan
hi vaig començar que era el primer institut mixt de Balears i el primer de la
part forana. Vist en perspectiva, i des d’un punt de vista de gènere, a les
nines, ens va permetre estudiar el batxiller superior, ja que l’únic centre a
Inca on es podien cursar aquests estudis era masculí. Segurament moltes de
noltros no hauríem pogut continuar amb estudis superiors fins anys més tard
però, no va ser així i després de tres
anys a l’Institut, fins que se’l
batejà com a Berenguer d’Anoia, moltes cursarem estudis universitaris, com els
nostres companys i amics.
Records, molts!! i
amistats també moltes!!!!. El viatge d’estudis a Andorra, París i Londres, en
autobús, crec que és un dels records que més em marcaren. La primera vegada que
veia la neu i com, al creuar els
Pirineus, vaig entendre el concepte de serralada, que ultrapassava el de serra,
a la que els meus ulls estaven habituats. A París vérem la Sorbona i el Louvre i les
galeries Lafayette, on em vaig comprar un anell que crec que la meva filla
encara el té i a Londres, el Parlament i alguns magatzems on em vaig comprar
una camisa hippie que no hi havia encara a Mallorca. Però el record més potent
fou anar a veure el musical Hair, que
pocs anys abans s’havia estrenat, una obra revolucionària sobre la cultura
hippie, amb paraules i actes d’amor, de pau i de llibertat sexual. Em va
impactar molt l’obra i les cançons, Aquarius o Let the Sunshine, encara sonen.
Però el dia a dia a l’Institut també va tenir molt bons moments. Assajos de
cançons a vàries veus per una actuació a final de curs a l’entrada del centre,
els berenars al pati, on hi venien una coca amb el damunt de crema, boníssima pels
llaminers, els enamorats....de cursos superiors o el dia que sabérem de
l’atemptat de Carrero Blanco, l’any 1973 a la classe d’història, com si fos
ara, i d’aquest esdeveniment el desembre farà quaranta sis anys.
Només tenc paraules
d’agraïment pel que vaig aprendre de totes i de tots i si el temps tornàs
enrere, hi tornaria anar, no en tenc cap dubte.
Bon 50è aniversari
Joana Maria Seguí Pons
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada