PERE FONT BESTARD

JOAN LACOMBA GARCIA

JOAN PLANES FERRAGUT

Abans de dissabte passat de ben segur i cabien moltes de recordances i anècdotes. Tots recordàvem moments del nostre passat en relació a l’etapa d’estudiants al Berenguer d’Anoia. En el meu cas va començar el curs 73/74 a 5è C, tres anys després  de la seva inauguració. Així i tot era perceptible que estàvem en un institut nou, però que comptava amb un equip docent molt jove, il·lusionat i completament implicat en la seva tasca docent. Ja ho vaig explicitar dissabte al llibre on varem poder expressar els nostres pensaments i sentiments en aquell moments.

Dies abans al grup de  Whassap “ 50 anys d’Institut”  a més de poder començar a saludar antics companys i companyes d’aquells anys i també al meu tutor inoblidable per moltes raons i motius, en Tomeu Cerda, vaig decidir proposar una cançó que podia molt bé representar la trobada de molts d’amics i amigues de diferents perfils i històries, m’estic referint a la cançó d’en Jaume Sisa  “Qualsevol nit pot sortir el sol”.  Aquesta cançó com molts sabeu comença així:

Fa una nit clara i tranquil·la,

hi ha la lluna que fa llum,

els convidats van arribant

i van omplint tota la casa

de colors i perfums.

Després comença tota una primera enumeració de convidats per a fer una primera tornada

Oh, benvinguts, passeu, passeu,

de les tristors en farem fum,

que casa meva és casa vostra

si que hi ha cases d’algú.

Continua anomenant quantitat de personatges convidats per acabar amb la darrera tornada

Oh, benvinguts, passeu, passeu,

ara ja no fa falta ningú,

o pot ser si, ja me n’adono

que tan sols hi faltes tu,

també pots venir si vols,

t’esperem, hi ha lloc per a tots.

El temps no compta, ni l’esplai

qualsevol nit pot sortir el sol.

Després de viscuda la jornada de dissabte passat dia 23 ara estic més convençut que mai que “Qualsevol nit pot sortir el sol”. Dissabte va sortir i amb una llum molt especial.

Va ser una jornada (dinar) molt emotiu i emocionant per a totes i tots. En Pep Servera d’una manera especial i acompanyat d’uns quants i quantes col·laboradores ens varen reunir a Son Sant Martí i van organitzar fins el darrer detall d’aquest dia, dia que tots i totes qualifiquem  d’inoblidable.

Per acabar m’agradaria comentar que després del dinar varem tenir ocasió de gaudir de diferents llenguatges: d’un llenguatge metafòric amb finestres de llibertat, d’un llenguatge emotiu i sentimental, d’un llenguatge poètic extraordinari i fins i tot d’un bon  llenguatge musical. Ara bé, a mi m’agradaria comentar-vos que el que més me va captivar va ser el llenguatge no verbal de tots i cadascun de nosaltres. Tots i totes anàvem arribant, segurament després d’haver pensat més d’un moment en dies anteriors com aniria tot, amb unes cares d’incertesa i fins i tot diria d’espant. No sabíem amb qui ens trobaríem i tampoc si ens reconeixeríem després de tants d’anys transcorreguts. Una vegada ens anàvem reconeixent les nostres expressions canviaven automàticament i acabàvem amb una sentida abraçada. Aquestes abraçades i cares de felicitat prèvies al dinar fins i tot no varen tenir res de comparables amb les cares i abraçades d’acomiadament. Acomiadament que totes i tots donàvem a entendre i expressàvem que no fos més que un fins aviat.

Recordem sempre que “Qualsevol nit pot sortir el sol”. Dia 23 va brillar de valent.

Joan Planes Ferragut

24 de febrer de 2019        

      

COMUNICAT PER LA PRENSA

COMUNICAT PER LA PRENSA

El passat dia 23, es reuniren a un important restaurant de la zona nord de Mallorca , el equip directiu i el professors de l’Institut d’Inca (avui IES Berenguer d’anoia), d’aquell temps  axis com també un gran grup d’alumnes (delgats) per anar preparant el 50 aniversari des que es va obrir.

Assistiren entre d’altres  Joan Lacomba Garcia, LLucia  LLompart Tomeu Cerdà Salva, Pere Font Bestard, Tomeu Català Barceló, Francisca Alemany Colom, Joana Gordillo,  Maria Gelabert, Josep Manresa, Catalina Terrasa,  i Maria Angels Campins i mols mes

Com podeu imaginar, fou una jornada molt emotiva, per la retrobada després de casi 50 anys, (molts no s’havien vist mes) i es posaren en valor els objectius per la celebració

El final de festa, es va dur a terme, amb els distints parlaments de professors  (Lacomba, Català, font etc ) i Cerdà que recitar poemes de  Miquel Marti i Pol  i de Joan Margarit. També alumnes (  Francesc Aguiló, Caterina Valriu, Catalina Balaguer etc )que recordaren els fets dels primers dies en que va començar a caminar.  La presentació de les distintes intervencions va córrer a càrrec de Joana Crespi Serra de sa Pobla i que a mes va interpretar un repertori de cançons de Maria del Mar Bonet, També va actuar Sebastiana Siquier Bennasar de Búger amb un glosat cantat i la actuació de Jaume Cabanellas Bota de Pollença

Una festasa per preparar una festada
El reportatge de fotos heu deixa plasmat per Miquel LLompart Cifre (Fileto) 

L’Institut Berenguer d’Anoia fou creat a Inca l’any 1970 pel Ministeri d’Educació i Ciència. Fou el primer centre públic d’Ensenyament Mitjà de la comarca. El fet de ser mixt des d'un principi, va suposar per a la població femenina de la comarca la possibilitat de continuar els estudis sense haver-se de desplaçar a Ciutat. De bon començament va demostrar ser un centre molt compromès amb la nostra llengua i cultura, compromís que no ha abandonat mai.

PEP SERVERA

EL CAPELL

Molt agraït

Sorpres al veurà la capsa, vaig pensar que seria una broma, en sortir el capell, encara ho vaig pensar mes. Que pot fer un homo amb un capell si el tu tot el dia?

Ara una vegada païda  la panxada emocional, m’he adonat compta de  la importància que te un capell, importància no...  RESPONSABILITAT.

Si es a resposta de metgessa, la protecció del sol  tan necessària, cada vegada mes, per protegir-nos de tota aquesta gamma de radiacions ultra solars.  Però te dues funcions mes: Protegir que no ens abandonin les curolles, les bones,  i ser la guia que doni seguretat  per no perdre l’horitzó.  Be jo també el duc per avis, si alguna branca d’un arbre  vol fer me mal el cap.

Tot grup de persones, necessita un guia  i compartir  uns ideals comuns. Sempre havia entès que feia falta un líder, però ara veig que no, he descobert que necessita un capell, sabeu perquè?. El capell no camina sol, el capell no pensa, el capell es visible  per d’amunt tota la gent. Però el mes  important.  El capell necessita una perxa.

Així que no peseu pena, En faig càrrec de la responsabilitat de dur el  capell, i seguir endavant amb la vostre ajuda, per arreplegar mes gent fins l’objectiu final, reunir tots el possibles per poder celebrar el cinquanta aniversari tots junts

Ah . . . i no passeu pena, que si per algun cas, la perxa falles, no en faltaran , per dur la responsabilitat del capell

Gracies a tots per la vostra estimable col·laboració i per fer possible l’èxit de la primera trobada

Salut tinguem

No en puc treure el capell

Perquè no se cantar,

ni el me puc treure,

perquè no se ballar,

però treure el puc,

per el cap acotar,

fent la reverencia,

per agrair a vosaltres;

que os heu sabut agrupar.

Amb el cap baix he mirat,

El capell ple de llàgrimes esta,

Son llàgrimes d’alegria, de bulla,

emocions i moltes ganes de reviure

I amb una bufadeta s’escampen,

Il·luminades i brillant;

MOLTES GRACIES per tu

Que en passares aquell contacte,
tu que animares la teva amiga

A tu que convenceres el teu amic

MOTES GRCIES A TOTES I A TOTS

També als organitzadors

Jaume, Joana, Toni, Catalina

Margalida, Eulògia, Andreu i molts mes

A les Professores i als Professors

I a totes les que heu respaldat

I a tots els que heu ajudat

No vull deixar ningú oblidat.

a les que heu cantat i

als que heu recitat o parlat

To be continued ...

JOANA MARIA SEGUI PONS

M’han demanat  que escrigui el que vulgui sobre l’Institut.

Els records se m’acaramullen al cap, de forma desordenada, els tres anys que hi vaig anar, per cursar 5è, 6è i COU, entre 1971 i 1974, el segon any que el centre havia obert. Anys difícils a l’Estat espanyol, amb els últims cops de cua, encara potents del dictador, la guerra de Vietnam, el IRA a Irlanda, notícies dures que apareixien cada dia a les notícies. Alhora que s’albiraven nous temps, noves esperances, sabérem del Maig del 68, el moviment hippi, els cantautors de la nova cançó.... en aquest context vaig anar a l’Institut. Als meus 14 anys, em vaig anar matricular, sola, d’això sí me’n record, bé amb les meves amigues, però vull dir sense cap adult. M’agradava estudiar i aprendre i llegir i tot això ho vaig trobar allà. Professores i professors molt joves, engrescats, la major part d’ells començaven la seva carrera docent, tenien molta il·lusió i ganes de transmetre el que sabien. Els admirava molt, volia ser com ells. A COU em vam fer llegir L’étranger d’Albert Camus, en francès, em va fascinar aquest llibre i encara el conservo, sub-retxat, amb anotacions en castellà, ja que vaig aprendre a escriure en català molt més tard, i el tenc a la prestatgeria al costat de l’ obra mestre del mateix autor: El primer home, la seva autobiografia.

No era prou conscient quan hi vaig començar que era el primer institut mixt de Balears i el primer de la part forana. Vist en perspectiva, i des d’un punt de vista de gènere, a les nines, ens va permetre estudiar el batxiller superior, ja que l’únic centre a Inca on es podien cursar aquests estudis era masculí. Segurament moltes de noltros no hauríem pogut continuar amb estudis superiors fins anys més tard però, no va ser així  i després de tres anys a l’Institut, fins que se’l batejà com a  Berenguer d’Anoia, moltes cursarem estudis universitaris, com els nostres companys i amics.

Records, molts!! i amistats també moltes!!!!. El viatge d’estudis a Andorra, París i Londres, en autobús, crec que és un dels records que més em marcaren. La primera vegada que veia la neu  i com, al creuar els Pirineus, vaig entendre el concepte de serralada, que ultrapassava el de serra, a la que els meus ulls estaven habituats. A París vérem la Sorbona i el Louvre i les galeries Lafayette, on em vaig comprar un anell que crec que la meva filla encara el té i a Londres, el Parlament i alguns magatzems on em vaig comprar una camisa hippie que no hi havia encara a Mallorca. Però el record més potent fou anar a veure el musical Hair, que pocs anys abans s’havia estrenat, una obra revolucionària sobre la cultura hippie, amb paraules i actes d’amor, de pau i de llibertat sexual. Em va impactar molt l’obra i les cançons,  Aquarius o Let the Sunshine, encara sonen. Però el dia a dia a l’Institut també va tenir molt bons moments. Assajos de cançons a vàries veus per una actuació a final de curs a l’entrada del centre, els berenars al pati, on hi venien una coca amb el damunt de crema, boníssima pels llaminers, els enamorats....de cursos superiors o el dia que sabérem de l’atemptat de Carrero Blanco, l’any 1973 a la classe d’història, com si fos ara, i d’aquest esdeveniment el desembre farà quaranta sis anys.

Només tenc paraules d’agraïment pel que vaig aprendre de totes i de tots i si el temps tornàs enrere, hi tornaria anar, no en tenc cap dubte.

Bon 50è aniversari

Joana Maria Seguí Pons

JOSEP JOAN CAPO SERRA

Anècdotes de l'Institut

A la inauguració de l'Institut érem els grans, els del darrer PREU de la història. Encara que gairebé hagin passat 50 anys em venen molts de records a la memòria. Estàvem tots junts a l'aula triple, que, amb unes portes corredisses, la convertien en tres classes. Estàvem asseguts en cadires de les de verbena, les plegables, les de tisores. Mare de Déu quin patiment per agafar apunts amb el bloc per damunt els genolls!!!.

En Nofre Pons passava per ca meva a recollir-me amb la seva Vespa 75. A l'hivern ens havíem de posar diaris davall la roba per aturar el fred.

Teníem matemàtiques o física a darrera hora amb el Sr. Tous. Tot un personatge entrenyable. Com que venia de donar classes de St. Francesc, gairebé sempre arribava cinc o deu minuts tard. A vegades, el Sr. Tous no trobava ningú dins la classe. Havíem decidit que, molt possiblement, després d'esperar-lo cinc minuts, no vendria.

Tot i que vaig aprovar el Preu al mes de juny, encara no entenc per què l'any següent me varen fer matricular a COU, al primer COU de la història. Me digueren que era molt complicat entrar a medicina i que, si aprovava el COU, tendria accés directe a la facultat de medicina de Barcelona. No sé qui me va assessorar, però anava ben errat. I jo, ben innocent, vaig fer un any més a l'Institut.

També record una classe pràctica de biologia amb el Sr. Comín. Es tractava de fer un treball en grup consistent en dur un animal i, bisturí en mà, obrir-lo en canal, després de dormir-lo amb cloroform. Havíem de veure el batec del cor, l'aparell digestiu, respiratori... Després de l'estudi en viu, havíem de cosir els animalets. Dit i fet: ens vàrem posar la bata de veterinaris/àries. En Miquel Payeras i en Nofre Pons varen dur un granot i na Joana Cantallops el seu propi moixet. Damunt una fusta vàrem posar el granot en creu, panxa amunt. El mateix vàrem fer amb el moix. Amb un cotó mullat de cloroform els vàrem dormir o, al manco, era el que crèiem. De cop, no havía passat ni un minut, na Joana se va posar a cridar. El cor del moixet no bategava. D.E.P.. Na Joana, plora que plora. Mentrestant, el granot havia despert i havia començat a pegar bots per tot el laboratori, amb la panxa oberta i els intestints per fora. Un espectacle.

Mil anècdotes més, però no vull ser pesat. No vull deixar d'anomenar en Pere Saussure Font i el seu estructuralisme, en Sanmartín i el seu “San Agustín”, el Sr. Voyons Caimari, els avançats en el seu temps els estimats Pep Lliteres i l'admiradíssim amic Tomeu Català, entre d'altres.

Salut i força.

Josep Joan Capó Serra

 

TENS UNA CITA

TENS UNA CITA 

Si siii demà al mig dia. Quant de temps. . .
i, i, tu qui ets? treus el mòbil per... la veu et delata, s'obri el cor , les mans t’abracen,

el llagrimer  humit sulla amistat

Dus els papers? tal vegada et toqui parlar,... xerraràs tot el temps. . . sense aturar, saps que de coses que et tinc per contar. . . i vinga   explicar. . .  saps que he estat d’ocupat tots aquets anys.

Eiii. Que duen s'arros. És igual estic acostumat a fer ho sense taula. . . a on sec? Havien dit que havia taula reservada, es igual seure amb tu i axis aprofitem. Així comença la festa

RECOMANACIÓ
Du mocadors de tota la vida, que no hi haurà papereres per tants de papers.

A la megafonia, sona una melodia, els nervis s’apoderen de Tu, i ara qui tocarà, ningú sap que ha de dir. . . ja sens la veu. . .    moltes gracies... escoltes amb els ulls com a plats, tants anys . . . aplaudiments, rialles  ... no ha canviat gens. Molt emotiu.

Be com sabeu nomes formar.se el grup va començar a creixa rapit, falta un any, no podem esperar, Millor dinar que sopar, que ja no estim per segons que. . . 

Na Catalina Balaguer  va escoltar la demanda i va posar fil a la agulla, engue dinar però tenim que posar data. Abans de que comenci el carnaval, va dir. La va encertar.

Posarem el ulls a un Restaurant al Port de Pollença, però clar a on fica’m les emocions de tanta gent, així que vàrem canviar. Ara venen els emperors, que no puc , que no puc perquè soc de viatge, perquè perquè, però tot hom vol venir i s’ha allistat molta de gent.

SEGONA CITA

Andreu Matas va dir,  engueee , sortirem de marxa per eu port d’Alcúdia, veuràs com lligam, es que no perd coratge, no li fa por sa fosca.

Així que passat carnaval i el viacrucis electoral, ja tirant per el juny férem el sopar de final de Curs, que l’any que ve si que es el cinquantè aniversari, i farem festa gran

T’hi apuntes?

obri el cor a la vida

MARIA GELABERT COMAS

MARIA GELABERT (1970-1987)

L'any 70 va ésser una sorpresa i una alegria conèixer la decisió de fer un institut de batxillerat a Inca.

Els pares del pobles veïnats ho tendrien molt bé perquè els seus fills fessin el batxiller.

Posar en marxa un institut en un edifici no del tot acabat va ésser una mostra de capacitat d'organització i molt de coratge per part d'en Joan Lacomba i altres persones.

Per no retardar més l'inici del curs vàrem començar les classes sense cadires ni taules i els alumnes escoltaven amb molta atenció i prenien apunts asseguts en terra i ho acceptaven de bon grat.

Inicialment el professorat estava format sobretot per gent jove amb vocació i moltes ganes de fer les classes ben estructurades i atractives.

Els professors, a l'hora d'acabar la tasca, mai vàrem tenir la sensació que un ramat de cabres ens encalçessin. I tant si era a dins o fora de l'horari lectiu s'organitzaven grups de teatre, excursions, pràctiques, viatges... i tot el que fos necessari per aprendre i, al mateix temps, gaudir.

Desset anys donen per recordar nombrosos fets i reviure moltes anècdotes.

Tan sols en contaré una que em va fer especial gràcia. Era a classe de biologia explicant l'aparell reproductor femení:

“Dels ovaris surten òvuls. Cada més se n'allibera un que recorr la corresponent Trompa de Fal·lopi. Si en aquest conducte és fecundat, l'embrió resultant es dirigeix a la matriu i s'hi instal·la...”

Bé, l'anècdota és la següent: en acabar la classe una professora que m'estava escoltant atentament me va dir que la meva explicació li havia provocat un embull dins el cervell i estava estorada ja que sempre havia pensat que els ous els tenien els homes.

El meu vessant com a professora ha servit de base a la major part de les “illes de felicitat” que m'ha donat la vida: els millors amics i una part important de les més profundes vivències han derivat d'ell.

Moltes gràcies a tots. El vostre record m'acompanyarà sempre.

EREM I SOM

EREM I SOM

Amb un petit recull de fotografies (de les que disposem) he volgut fer un muntatge  de lo que podria esser el re encontre

No hi som tots,  però dissabte si, que hi serem tots els que ho pogut assistir,  una musica nostàlgica , de lo que ha estat el pas dels anys.

I que sigui per molts mes.

ANDREU MATAS JAUME

Pep hem demanares alguna anecdota,

 aqui en tens una

Primer any de l,institut, 5 de ciencies, 

darrera hora de classe amb el nostre

 tutor pep manresa (p m)

- algu/na vatirar una «bombeta fetida»

- pm, per tres vegades (com sant pere)

 demana, qui ha estat?

- ningu contesta, ni va cantar cap gall

- p m, ara torn

- efectivament, torna acompanyat per

 el cap d,estudis pep verd ( no sesi el

 nom es correcte), amb una capsa blanca

- p m, torna a demanar, qui ha estat ?

- ningu va contestar, silenci total

- p m, tancau les finestres

- en p m i en verd se colocan al fons de

 l,aula i comecan a  caminar endavant

 tirant les «bombes fetides» que eren 

el contingut de la capsa blanc a

- quina pu..... olor, era insuportable

,tothom aguantava la respiració

 al maxim per no aguantar aquella 

olor de putrafaccio

-al cap d,un cert temps, una alumna
 plorant, l,olor era insopoftable, 

va aixecar la ma i va reconeixer que

 havia tirat la «bomba» inicial

- en p m va autoritzar obrir les finestres 

i amb el temps lasituacio es va normalitzar

Aquest fet es recordat com «l,auswitch

 del berenguer d,anoia»

Pd- per el watshaps he vist que en pm

 ve al dinar, estaria be que com acte de

 contricio, pagas algunes botelles de  

cava als qui sobrevisqueren al terrible experiment

Fins dissabte

Salut i anarquia

UN INSTITUT EN MOLTA MARXA

Gracies a les fotos que aneu penjant per el wasap, hem fet aquest petit muntatge,( si algú s’anima  i en fa algun estaré ben conten) bàsicament amb fotos d’en Tomeu Cerda i d’altres.

L’objetiu es mantenir viva aquesta flama, fins arribar al aniversari del 50 anys (2020) i mentres seguir localitzant alumnes i professors que els hi fa ganes celebrar-lo.

Se de bona tinta que hi ha moltes animes inquietes que no pararan fins a aconseguir. ho ,i que no decaigui, així que el grup de wasap  seguirà obert i viu, també l’esveniment obert al facebook i aquest intent de revista digital, així podrà seguir viva l’amistat de d’infantessa  i mes ara que cada cop mes els anys es van fent mes curts però en mes ganes d’omplir-los de bons moments i grats records.

Esper vos agradi