QUI ES QUI...? Si ho saps posa.li nom

El temps

No  noooo . . .  no es la previsió meteorològica, tampoc es el refrany;  no hi ha temps que no torn. Aquell temps no tornarà, però si que podem recordar, si podem. . . jajaja

Sempre dic, que fins als 21 anys, les hores eren eternes, el dies  eren complets,  i tant que ho eren. Encara record batre el record (treballar un munt d’hores a la recepció de un hotel, sortir de nit, era l’època dels picadors, i tornar a seguir treballant i com si res). Ja ho diven;  els nins necessiten dormir moltes hores, i amb el pas dels anys tornem com a nins.

Aquelles cares infantils foren canviant dia a dia, i la veu resocona ens feia sentir majors. Érem rebels, però dòcils als mateix temps, capaços d’enamorar i enviar-ho tot a porgar fum, com si així ens fes mes segurs, per amagar tanta inseguretat.

Als 70, els Beatles feia temps que havien donat el darrer concert, però encara noltros portàvem el pel llarg, i els pantalons de campana, encara no havia arribat la mini falda, i el biquini acabava d’aterrar. No sabíem que era la contaminació, pero ja començàvem a fumar.

Llavors cada un agafa un camí propi, molts no ens hem tornat a veurà, per això aquestes imatges ens quedaren gravades, ara les cares poden esser molt distintes.

Després de tant de temps, intentar re descobrir qui era qui, i llavors una abraçada  per fondre se amb el pasat; que o ha passat.

Una besada de fils de púrpura il·luminats

Joana Gordillo

ARTS ESCENIQUES

Cinquanta anys passen volant, i tant. . . tant han canviat les coses.

No cal recordar en que pesàvem el temps mort, l’horari mati i capvespre per tots els que no vivíem a Inca ens deixava un parell d’hores a la intempèrie.

Record portar “fiambrera” i anar a dinar a “La cueva”, ho recordeu? El bar mes aprop de l’Institut, després de dinar  a vegades jugàvem a cartes o si feia bon dia a fer una volteta als voltants per un caminoi que arribava fins a l’Institut.

Be res que me despistat. . .

El Cas es que es formaren grups de teatre, que be a final de trimestre o amb alguna ocasió commemorativa es representaven.

De totes les matèries formatives, per mi, podríem dir que es la que després a la vida de l’adolescent en traurà un gran profit, i si no, la que li donarà seguretat en si mateix.

Esper us agradi aquest petit muntatge tret de les fotografies que heu enviat al grup de Wasap, especialment per en Tomeu Cerdà

Josep Pons Buades i  Miquel Pons Bibiloni

CATERINA VALRIU

INCA 1970:"-ARA DIUEN QUE ENGUANY OBRIRAN UN INSTITUT!"


 Era mitjan octubre de 1970. Per Inca tot era xerradissa: -Obrin s'Institut! I hi aniran nins i nines mesclats! -Què vols dir? Mesclats? No i sa meva nina no hi anirà, en mancaria d'altra! -Idò sa meva sí, això de fer-los anar separats és un doi! Ja no s'usa! -I ara no veus que no faran res de bo? Quin disbarat...

 Homes i dones del carrer que se sorprenien o s'alegraven dels aires de canvi que duia el nou centre de batxillerat. Era "s'Institut", encara no tenia nom i passarien molts d'anys abans que es digués "Berenguer d'Anoia". En un poble marcat, des de feia anys i panys, per les escoles de frares i les de monges, l'Institut representava una mena de subversió. No era només la coeducació, sinó també el lloc on s'aixecava l'edifici ("-I saps que és d'enfora!"), els professors joves, un altre model d'organització escolar, més laic i permissiu, diferent.

 Vaig tenir la sort d'aquell octubre tenir deu anys acabats de fer i haver enllestit el que es deia el "curs d'ingrés" per poder començar el batxiller a l'Institut. Record, com si fos ara, que mon pare m'acompanyà i formalitzàrem la matrícula en una oficina provisional, instal·lada en el que ara és la casa del conserge. Dies després començà l'aventura, una aventura que duraria set cursos -el sis de l'antic batxiller més el COU-. Tot feia olor de nou i estava sense acabar, a les aules no hi havia mobles i sèiem en terra o encamellats en tamborets del laboratori. Fusters i electricistes acabaven d'enllestir aules i passadissos, les dotacions que havien arribat encara estaven per desembalar, els jardiners plantaven els arbres, feia calor. Hi havia il·lusió i frisança en tots els ulls. Els més petits -els de primer- érem molt jovenets, deu o onze anys. Els allots encara anaven amb calçons curts i moltes nines dúiem trenes. Érem moltíssims... aules i més aules plenes d'allots desorientats, més o menys controlats per professors que anaven de bòlit, molts d'ells també s'estrenaven aquell curs. Havia arribat una allotada de tota la comarca: de Binissalem i Consell, de Sineu i Costitx, de Muro i Sa Pobla, d'Alcúdia i Pollença, de Sencelles, Llubí, Selva, Maria, Lloret, Búger i Campanet. Ens relacionàvem segons el poble d'origen i els inquers segon les escoles d'on proveníem: els de Sant Francesc, els de La Salle, les de la Puresa... Tots, però, ens llançàvem a explorar el nou territori i els seus habitants, a descobrir cambres i passadissos, manies de professors, estratègies per distreure els porters, amagatalls recòndits i nous companys.

 Poc a poc, l'espai i el treball s'anaren organitzant i ara, gairebé cinquanta anys després, havent passat per aules ben diverses com a alumna i -més tard- com a professora puc dir ben sincerament que mai, enlloc, no he retrobat aquell plaer d'anar a escola, "d'anar a l'Institut". Foren set anys ben aprofitats: professors joves que ens comunicaven les ganes de descobrir el món i de qüestionar-lo, un bell i profitós viatge d'estudis, moltes excursions solcant l'illa de cap a cap, tallers de cuina i pràctiques de laboratori, alguns disgusts per les matemàtiques que sempre se resistien, esbufecs a l'hora de gimnàstica, els primers enamoraments, obres de teatre representades amb els companys, classes de català semi-clandestines quan en Franco encara era viu, els jocs i les baralles, el plaer d'un bon berenar i el disgust del suspens, l'alegria quan les notes eren bones o ens feia l'ullet l'allot que ens tenia el cor robat, les confidències de les amigues, la reivindicació front a allò que consideràvem injust... noms, cares, sensacions, records, rialles, tendresa... Això és el que em queda del meu Institut. I del vostre?

       Caterina Valriu

FRANCESCA ALEMANY COLOM

50 anys l´Institut Berenguer d'Anoia. 

De sobte un caramull de records, 

emocions i sentiments em retornen als anys 70. 

Eren temps convulsos i plens de canvis culturals,

 musicals i sobretot polítics. 

Per jo suposava acabar amb l'etapa d'estudiant

 i enfrontar-me a una de nova plena d'incògnites

 i incertesa però també d'il·lusió i ganes d'ensenyar. 

Un bon dia, en Joan Lacomba i en Pep Verd 

van venir a casa a demanar-me si volia començar 

al nou institut d'Inca com a professora d'Història. 

De sobte, tenia moltes preguntes: 

"encaixaré amb els companys? com serà l'alumnat?

 estaré a l'altura?" Però el que em vaig trobar va ser 

un professorat magnífic, jove, alegre, amb ganes

 de fer feina. L'alumnat no fou per menys,

 amable, afectuós, respectuós i amb ganes d'aprendre. 

Aquesta trobada m'ha fet reviure amb nostàlgia

 sana una època ja llunyana. To i que no ens

 reconèixerem, ràpidament  tornarem connectar

 i  retrobarem el bon ambient d'abans.

MIQUEL CAMPANER AMENGUAL

Mirant el concurs d'idees

posat dia vint i vuit

la peresa ja m'ha fuit

i em venen coses gens feies.

Tots els que tenen ximbomba

allà la poden portar

i en acabar de dinar

podem cantar tots en tromba.

procurau dur gloses fetes

que parlin de s'institut

si qualcú canta un poc brut

que no vengui amb ses nétes.

Podem fer una rotlada

cantant un poquet perhom

siguem un grup o tothom

passarem bona vesprada.

PEP MANRESA

Hola. 

Aqui tens unes paraules:

Quina sort, encara feia la mili quan vaig tenir l,oportunitat

d,entrar d,interi a IB Inca(encara no tenia nom). 

Era el setembre del 70. A mes de ciencies naturals i 

biologia haviem de fer el que fos. 

50 anys despres, jubilat, nomes record coses agradables, 

per exemple: dinar al pati amb alumnes de poble 

(no hi havia menjador). 

Companys nous anat i vinguent de Palma 5 dins un 

 siscents, etc., Eren els cursos 70-71-72.

Esper el dia 23 veure a molts dels coneguts i saludarnos 

amb alegria. 

Enhorabona per la celebració.

Pep Manresa

Pep Manresa Prats

EL DEPORT A L'INSTITUT

Una gran força motora, plena d’energia , organitzada  per les professores i professors d’educació física  Paco Homar i esposa i na Maria Rosa Barceló, crec recordar.(ja en corregireu)

Era important, a un temps en que el deport no estava de moda, anar descobrint diverses opcions educatives esportivament, es pot dir que es tocaven casi totes les disciplines, del tir del disc fins a el salt amb "pèrtiga",  curses, esports de pilota, gimnàstica rítmica i tantes altres.

Ja os podeu fer  l’idea, sortiren moltes figures i eren admirats i també admirades, que també la llista es llarga, les bromes, les rialles i els comentaris corrien  per davall les ales. Eeehhh...  que no ho saps...  xi xixixiu ...  chiissst...   que véeee... Érem adolescents i alguns els creixien quatre pels i a les altres engreixaven algunes parts del cos.  Segur ... era el deport el culpable de la transformació

Un dia us contaré una anècdota meva, referent a la cursa dels dijous bo. Però ara convindria que si teniu fotografies  esportives les envieu i adornarem un poc aquest plana. També comentaris o anècdotes vostres que enriquiran els records, perquè no oblideu que el metja alemany  cada vegada  esta mes a prop a mesura que augmenten els anys

                                      Fotografies;Tomeu Cerda i Margalida Capo entre d'altres