ARA FA 50 ANYS
Dia 29 d’octubre de 1969
es va enviar el primer e. Mail, tot d’una manera accidental. (després
podreu llegir l’historia) mentre aquí, un mes abans, es decidia fer un Institut a Inca. No se si de manera
casual.
Lo cert es, que com una febre constructora, el ministeri publicava en el
boe la construcció de edificis per fer Instituts.
Anirem recollint informació de com es duen a terme aquestes obres, a una època en la que el turisme començava a obrir els ulls, com despertant d’un llarg somni.
Mentre el missatge corria per la línia telefònica, aquí l’idea
de fer un Institut anava plena de burocràcia, quedava escrita a impremta
i publicada per que tot hom fos conscient. Lo cert es que el missatge arribava de boca amb boca. A la
vila com a molts de pobles el saig feia la crida fent sonar el tambor o la corneta. ( Per ordre del batleee......
es fa sebre....)
A Mallorca se utilitzava una mesura de pes anomenada l’arrova (10.4 quilograms). El seu símbol era @
casualitat que va esser elegida per separar el nom del destinatari de l’ordinador
que la enviava.
Suposant la coincidència del signe, aquí a gracies a la difusió de la cultura dels Instituts
, la gent prengué consciencia per adaptar.se
a una revolució que acabava de néixer (Internet) però que ningú coneixia, mentre
l’arrova mallorquina moria.
INTERESANT COINCIDENCIA
Ara per celebrar el cinquanta aniversari de l’Institut,
podrem també celebrar ho publicant (penjant) i difonent a la xarxa totes les activitats, mentre
el correu electrònic ja esta superat per altres mitjans. Paradoxes de la vida.
50 anys del primer missatge
entre ordinadors, l'inici de la utopia d'una xarxa sense control
Ara fa mig segle, dos ordinadors van parlar entre ells
per primer cop, tot i estar separats 500 quilòmetres, i va ser el primer pas
cap a Internet
Xavier
Duran 28/10/2019 - 13.46 Actualitzat
30/10/2019 - 00.34
El 29 d'octubre
de 1969, ara fa 50 anys, Charley
Kline va teclejar una paraula de cinc lletres a l'ordinador i
va entrar a la història de la informàtica. La paraula era LOGIN -accés- i Kline
la va enviar a un altre
ordinador que era a 500 quilòmetres de distància. Eren dos
quarts d'onze de la nit, hora de Califòrnia
Era la
primera vegada que s'enviava informació d'un ordinador a un
altre. Mig segle després, això és una acció elemental per a milers de milions
de persones de tot el món.
Kline era un estudiant de 21 anys de la Universitat de
Califòrnia a Los Angeles. L'objectiu de la seva prova era comprovar una teoria
matemàtica de transmissió
de dades en paquets que havia elaborat Leonard Kleinrock,
considerat ara un dels pares d'Internet.
L'assaig
s'emmarcava en el projecte
ARPANET, posat en marxa per l'agència ARPA (Agència de
Projectes Avançats de Recerca", que depenia del Departament de Defensa.
ARPANET pretenia ser una xarxa d'ordinadors que es poguessin comunicar entre
sí.
Una primera xarxa de quatre
ordinadors
Aquell dia d'octubre, Kline va començar a teclejar la paraula
LOGIN, però després de les dues primeres lletres el sistema es va penjar. Ho va
provar una estona després i tot va funcionar. LOGIN va arribar a l'Institut de
Recerca d'Stanford. Era la primera vegada que s'enviava un missatge d'un ordinador a un altre.
I, per tant, el primer cop que dos ordinadors parlaven entre els, encara que la
conversa fos tan breu i elemental.
Els ordinadors utilitzaven la línia telefònica.
Els primers assaigs es van fer amb petits ordinadors, per no interferir en la
feina que feien les grans màquines. Quan diem petits ens referim, en aquella
època, a màquines de la mida de neveres. Es denominaven IMP (Processadors de la
interfície de missatges).
La primera xarxa es va crear amb ordinadors DDP-516 de l'empresa Honeywell.
Aquesta era una companyia fundada a finals del segle XIX i que als anys 60 va
ampliar la seva activitat en la indústria de l'armament, el sector
aeroespacial, les càmeres fotogràfiques i la informàtica. Tenien una memòria
principal de 24 kilobytes
i s'hi podien connectar un màxim de quatre ordinadors centrals per comunicar-los
amb altres sis IMP remots.
Els quatre ordinadors centrals que van conformar la primera
xarxa estaven a la Universitat de Califòrnia -que en tenia dos, un a Los
Angeles i un altre a Santa Bàrbara-, a l'Institut d'investigació de Stanford i a
la Facultat d'Informàtica de la Universitat de Utah.
Sense control centralitzat,
ni publicitat, ni objectius polítics
ARPANET volia ser una xarxa perquè els investigadors de diversos
departaments o centres s'enviessin missatges, programes i arxius. Una de les
seves característiques era l'absència de control centralitzat. ARPANET era una xarxa de xarxes, amb
ordinadors centrals que distribuïen la informació entre els ordinadors
associats.
Les dades no viatjaven juntes. Es desfeien en centenars o milers de petits paquets.
és com si una carta tradicional hagués estat repartida pel servei de correus en
petits fragments. En informàtica tenia el sentit d'optimitzar la transmissió,
perquè cada paquet buscava la ruta òptima.
Tot i que ARPANET va ser operat per departament de Defensa fins
al 1990, la manca de
control centralitzat va ser una de les característiques que
marcarien el naixement d'Internet. Es basava en la confiança mútua i tenia unes
normes de comportament.
Així, un manual
del Massachusetts Institue of Technology de Boston assenyalava que "enviar
correus electrònics per ARPANET per a benefici
comercial o objectius polítics és antisocial i il·legal".
I afegia que fer-ho podia ofendre molta gent. En l'època de l'spam, aquest
assenyat missatge fa somriure.
Un cop demostrat que els ordinadors es podien connectar, molts
anys després naixeria la World
Wide Web, la teranyina global. Va ser creada per Tim
Berners-Lee, un físic de partícules que treballava al CERN de Ginebra. El 1991
Internet sortia de l'àmbit científic i acadèmic i s'obria a tothom.
El primer correu electrònic
Tornem a Kline. Estrictament parlant, no va enviar el primer correu electrònic.
Aquest honor li correspon a l'enginyer informàtic i programador Ray Tomlinson. Treballava
a l'empresa BBN (Bolt Beranek and Newman), que es va integrar a la xarxa
ARPANET. En aquell moment, el 1971, ja unia 15 ordinadors centrals.
Tomlinson va
adaptar un programa per enviar i rebre missatges dintre d'una xarxa àmplia
d'ordinadors. I el 1971, ell mateix va fer la prova. No van ser, com en el cas
de Kline, 500 quilòmetres ni molt menys. Tomlinson ho va provar amb màquines que estaven gairebé de costat.
Un cop va veure que, efectivament, el missatge que escrivia en
un ordinador i enviava es podia llegir en l'altra màquina, va enviar missatges
a la resta del seu equip. En el missatge explicava als seus companys com ho
havien de fer per enviar altres missatges. No s'anomenaven encara així, però
van ser els primers correus electrònics de la història.
Tomlinson va explicar després que no havia guardat els missatges
i que tampoc no eren rellevants. Segons deia, devien ser una cosa així com
"QWERTYUIOP", les lletres de la primera fila del teclat.
Tomlinson va
adaptar un programa per enviar i rebre missatges dintre d'una xarxa àmplia
d'ordinadors. I el 1971, ell mateix va fer la prova. No van ser, com en el cas
de Kline, 500 quilòmetres ni molt menys. Tomlinson ho va provar amb màquines que estaven gairebé de costat.
Un cop va veure que, efectivament, el missatge que escrivia en
un ordinador i enviava es podia llegir en l'altra màquina, va enviar missatges
a la resta del seu equip. En el missatge explicava als seus companys com ho
havien de fer per enviar altres missatges. No s'anomenaven encara així, però
van ser els primers correus electrònics de la història.
Tomlinson va explicar després que no havia guardat els missatges
i que tampoc no eren rellevants. Segons deia, devien ser una cosa així com
"QWERTYUIOP", les lletres de la primera fila del teclat.
Neix l'@
El que sí ha quedat és el símbol que Tomlinson va triar per
escriure adreces: @.
La seva funció era separar el nom del destinatari i la xarxa d'ordinadors de
què formava part. Dintre d'un mateix grup no era necessari, però sí que caldria
a mesura que els missatges s'enviessin a ordinadors centrals diferents.
Tomlinson va mirar el seu teclat i va triar un símbol que no formava part de cap nom
ni paraula. En anglès s'utilitza per indicar el preu d'una
unitat d'un producte. Es pronunciava "at" i així se segueix fent ara
que indica adreces electròniques.
En català en diem arrova o rova, el nom d'una unitat de pes que
equivalia a uns 10 quilos però que tenia valors diferents a cada lloc: des de
10,175 quilos a Mallorca -rova berberisca- a 12,888 quilos a Castelló.
En escrits antics es representava amb aquest signe. Al principi
es va intentar trobar una denominació més pròpia, com "a encerclada",
ensaïmada o tortell. Però arrova i rova són les úniques denominacions
acceptades pel TERMCAT.
Molts idiomes han adaptat la paraula, de forma oficial popular. En armeni en
diuen "ishnik" (cadell), en xinès, a Taiwan, és "xiao
laoshu" (petit ratolí). En holandès en diuen "apestaart" (cua de
mico) i en suec és kanelbulle, nom d'un pastís rodó de canyella.
3,39 milions de correus
electrònics per segon
 |
| Ray Tomlinson, a l'esquerra, amb Andreu Veà, un dels emprenedors pioners d'Internet (Andreu Veà-Wikimedia Commons) |
 |
| Registre del dia i hora del primer missatge entre ordinadors (FastLizard4-Wikimedia Commons) |
 |
| L'ordinador Honeywell DDP 516, fet servir en la primera xarxa ARPANET (Wikimedia Commons) |
 |
| Panell de control del primer missatge entre ordinadors (Fastlizard4-Wikimedia Commons) |
