50 ANYS INSTITUT INCA Ies Berenguer d'Anoia: LACOMBA: HOMENATJE FET A SELVA, Un viatge molt emotiu.

Dia 8 d’octubre, a Selva, on visqué els d’arres anys en Joan La comba, organitzaren un emotiu homenatge, el grup que fa nom amb l’essència de la seva obra. Mesos abans ni feren un a Sant Llorenç.

Un grapat de vídeos, documentals elaborats amb tota cura, i molta dedicació per Josep Mulet Ferriol.

Complementat en distintes intervencions, presencials, escenogràfiques i musicals a càrrec del seu fill Miquel Lacomba, dins del marc del museu del calçat, a la fabrica Kollflex. on hi havia desenvolupant algunes obres artístiques.

Els presentadors, anaren explicant les distintes intervencions, que estaven acompanyades amb fotografies, que mostraven part de la seva obra i vivències den Joan.

Per la part política, intervingueren Biel Morro d’Arrelam, i Biel Barceló per MES. Pep Servera com a coordinador del 50 anys de l’Institut, organitzat per alumenes i professors de la primera època, i que alguns hi assistiren.

Els presentadors feren referencia a l’escultura del Berenguer, i a las de Selva. Xesca Cabot, va fer lectura del poema de la Balanguera, dramatitzant amb el públic el fil i la filosa .

Seguit es va fer menció al mon del teatre, altra vegada amb na Xesca Cabot en va introduir a la Xicarandana, que llavors va comentar Eduard Moya. Fent una actuació teatral na Victoria i na Tona.

No varen faltar las referencies als bandejats, festa que va dissenyar en Joan i que amb el vídeo va reproduir part de la festa.

Testimonis i vídeos, mostraren una altre part de les curolles, en aquest cas la lluita per la memòria històrica i la seva implicació total

Cati Vallespir, galerista, va introduir la part artística, acompanyada de vídeos i part de les seves obres, a les que va dedicar gran part de la seva vida.

Per concloure, la família va tancar l’homenatge dant les gracies, per part de la seva neta Aida Lacomba, en Miquel amb la seva musica i na Joana Gomila, que a mes va rebre el ram de roses grogues, que havien anat dipositant els intervinents.

Dues hores per reviure la personalitat artística , humana, i docent, a mes de polifacètic animador cultural.

Seguit, podràs llegir les paraules que vaig llegir, i seguit les entrades del Blog que fan referencia a la litografia, anagrama dels 50 anys, i la de la Balanguera, l’escultura clavada, a les escales del Berenguer.

Destacar que part de la seva obra, va esser inspirada en el poema de la Balanguera, poema que en du a les antigues tradicions i que tenen distintes interpretacions.

La Balanguera no es una persona, de carn i os, no fila el fil de llana, tot el contrari fila el fil de les nostres vides. L’arbre, l’avior, no te fulles ni dona fruit, son l’essència de la nostra existència, que arrela cap als nostres avantpassat.

Ho podràs llegir mes a baix també.

En Lacomba em commou,

una vida certa i plena,

la veritat dins la vena,

de poder crear un món nou.

Un món de pau i bondat,

per guarir velles ferides,

per fugir de les mentides,

que emblanquinen la maldat.

En Joan dona color

a una Serra de gris plom,

fuig de l'odi i amargor

Viu amb ales de colom.

Maria Morro

AMICS de l'Institut Inca. Berenguer d'Anoia

grup facebook

INDEX:

-UN VIATGE EMOTIU.

VÍDEO:

-RECORDANT A JOAN LACOMBA

PAGINES ANTERIORS:

-VISITA A: JOAN BATIPSTA LACOMBA GARCIA

- LA LITOGRAFIA

-LA BALANGUERA al BERENGUER

EL GRUP DELS 50 ANYS

UN VIATGE EMOTIU

VIDEO:

DISENY DE L'ESCULTURA LA BALANGUERA

PREMSA:

SA PLAÇA. HOMENATGE A SELVA.

Just tenia 15 anys, era el 1970 i obriren l’Institut sense taules ni cadires. Ben igual que molts altres alumnes, ajudarem a col·locar el mobiliari, amb Ell davant, i tots els professors. Durant el curs ens va donar dibuix lineal i expressió artística.

Joan Lacomba, va esser el primer Director de l’Institut de secundaria d’Inca, el va dirigir amb el seu equip, acompanyat de na Lucia Llompart, com secretaria, i altres professors com: Josep Verd , Pere Font, Bartomeu Català, Pep Manresa, Francisca Alemany, en Tomeu Cerdà, na Maria Gelabert i mols d’altres, que s’incorporaren mes endavant. A les oficines na Maria Morro Frontera, hi va esser des de l’inici fins que es va jubilar.

Alguns problemes li varen donar, els darrers anys de la dictadura, que fins i tot va esser destituït per pressions dels guardians del regim. No ho varen aconseguir fins al segons curs, Mes endavant, a final del 77 fou el mes votat, i així fou restituït com a Director. Anys mes tard, també exercí de professor, al Joan Alcover, i al Guillem Sagrera.

L’Any passat seguia anant al Berenguer, en aquest cas com alumne, estudiant angles.

Molts anys més tard ens retrobarem. A 2019 Un grup d’antics alumnes i professors, ens coordinàrem, per celebrar el cinquantenari de la inauguració de l’institut, així que en temps suficient, organitzarem una trobada i dinarem tots plegats, mes endavant, un sopar abans de que arribes la data.

Va esser així, com a mes de recordar tan de temps passat, ens coneguérem un poc de mes a prop.

A en Joan, li encarregaren que fes un dibuix per l’ocasió, reproduït amb una litografia, per la commemoració. Ara tots la coneixeu.

Record que li vaig demanar: Joan, com se t’has inspirat per ferla?

En va contestar:

Recordava un dia del primer curs, que vaig enfilar-me amb una escala, a la coberta del institut, per una claraboia, per veure on estaven les goteres.

En aquella època, trobàvem moltes deficiències a la construcció de l'edifici.

Obrint , vaig descobrir una visió encisadora de la Serra, accentuada amb una ennigulada amenaçadora de turmenta, també, vaig percebre aquesta amenaça, com si en lloc del director, fos una simple criatura, amenaçada per les potents senyals de la natura.

A correcuita, vaig ficar-me al forat de la claraboia, per la qual havia traspassat el sòtil, vaig tancar rampilla, baixant per l'escala portàtil. No havia arribat al trespol, quan la turmenta arribà amb tota la força intuïda.

Aquella visió de la Serra, m'ha acompanyat al llarg dels anys.

A la "litografia". hi havia de figurar l'enamorament de aquell enfilall de muntanyes, on l'ennigulat l'he reconvertit, en una insinuació de senyera.

Això donà peu, al títol de la imatge: "De la terra i per la terra".

La petita flama pot representar, tant la llum de la saviesa, com la claror del pensament, obert a una sana llibertat.

La celebració dels 50 anys, es va veurà truncada just iniciats els actes.

Rafel Crespi, el professor que organitzava els actes, el cor li va fallar, i poc dies després, una epidèmia ens va envair tota esperança...

Altra cop en Joan va prendre la iniciativa, va oferir-se per fer una escultura, perquè quedes clavada al costat del Berenguer , i no va aturar fins que estigué inaugurada, per les autoritats municipals i locals, i amb la direcció del Centre. Això va esser el juny de l’any passat.

En Joan, a part de la capacitat creativa, indiscutible, era polifacètic, i molt actiu, arribant a molts d’àmbits, i essent un gran dinamitzador cultural.

Una vegada elegida la tasca a desenvolupar, no aturava fins que arribes a bon port, utilitzant tots els recursos per aconseguir-ho , mentre cuidava tots el detalls, fins al final.

El record fins al darrer moment, telefonant les vegades que fes falta, això si, sempre dialogant, i acceptant, si venia el cas, els suggeriments.

La seva força interior, perdurarà durant el temps, les seves obres seran admirades durant generacions, i ens acompanyaran, amb el seu viatge interestel·lar, fins a l’eternitat.

* * *

VÍDEO

RECORDANT A JOAN LACOMBA

Acte d'homenatge a l'artista, educador i activista Joan Lacomba (Palma, 1934 - Selva, 2022)

Antiga fàbrica Kollflex, Selva, 8 d'octubre de 2022

Per veure el vídeo pitja l'enllaç:

https://youtu.be/n0dRKqwX22I?t=907

***

PAGINES ANTERIORS

VISITA A:

JOAN BATIPSTA LACOBA GARCIA

Dia 5 de desembre partirem cap a Selva (Xilva, era una alqueria a l’època musulmana, a 1248 ja hi havia una petita església dedicada al patró, san Llorenç a 1300 es declarada oficialment vila) per anar a parlar amb qui fou el primer director de l’Institut d’Inca.

Tenia 36 anys i havia estat destinat a Aviles (Astúries) i no li feia gens de gracia tenir que abandonar Mallorca per anar a ensenyar a fora. Així que es va mourà i va aconseguir una comissió de servei per Obrir l’Institut que es feia nou a Inca.

Ens va contar les peripècies que tingué que passar, també de com tingué que triar els primers professors d'una llista de currículums (Instancies) que havien depositada a l’Ajuntament.

Axi mateix de com va tenir que lluitar amb una administració no massa a favorable, que li va donar algun disgusts. Hi ha material per escriurà un llibre. Lo cert que aquell centre educatiu tirar per endavant i avui milers d’antics alumnes han fet historia i estan a punt de complir els 50 anys.

Pel camí, un llarg raig de professors i antics alumnes, no han arribat a temps per poder ho contar, i aprofit ara per tenir un record per tants que s deixaren la pell pel camí.

Entre sorbet de cafè, al bar de veïnat de l’església, alçant la vista, un paisatge meravellós, la serra de tramuntana coronada per el puig de n’ali i el puig de n’escuder, que removent els interiors artístics del pintor, encara que la conversa continua.

Li fem entrega del llibre àlbum de fotografies de la primera trobada, que les recordem , amb alegria, per l’efecte impactant que ens deixaran gravats, de la ma del fotògraf Miquel Cifre.

Assistiren a l’entrega en Toni Moragues i n’Andreu Matas alumnes de la primera tongada.

El motiu, també fou posar a la taula i a mes iniciar el programa, per l’any vinent, i anar organitzant les activitats que volem dur a terme per celebrar els 50 anys i la dècada dels 70 que tants de records de joventut tenim. Per noltros els feliços 70

Toni Moragues, Joan Lacomba i Andreu Matas

De la llarga tertúlia, volia contar. . .

Per començar no hi havia cadires ni taules, l’ajuntament d’Inca ens va llogar les cadires de les berbenes i unes taules de l’escola industrial

L’equip directiu (director, secretaria i cap d’estudis) pogueren triar els professors, excepte els de la F.E.N. i algun de religió, el regim ho tenia clar

Amb el regim polític vigent hi va haver una investigació per part de la g. Civil, de la vida i miracles dels futurs professors

Acta d’inauguració al teatre principal, autoritats locals, clerecia, claustre, pares/mares, etc, en el discurs del batle, proposa com president de la futura apa, el Tte coronel de la g. Civil, pare de algun alumne, grans aplaudiments, unanimitat en la elecció, tenim president, ara faltava constituir l’APA

A Balears no hi havia delegació del ministeri d’educació, en un moment determinat faltaven doblers per manteniment i netejà, a un al càrrec de Madrid l’hi agradàvem molt les ensaïmades, li remeteren la sol·licitud de doblers amb una ensaïmada, als pocs dies reberen una transferència de 300.000 ptes

No hi ha com endolcir la vida

Andreu Matas

Per llegir mes pitja l'enllaç:

https://50anysintitutinca.blogspot.com/2019/12/joan-lacomba-garcia.html

LA LITOGRAFIA

Amb motiu dels 50 anys, li fou encarregada a en Joan, un pintura per commemorar els 50 anys. Mai es una feina senzilla. Primer saber que vols plasmar i després anar posant color i forma. Com podeu veurà es l'original. La feina no acaba, ara del original, se’n tenen que treure litografies enumerades i signades, i no es pot fer mes que a ma. En va dir una vegada que es com si l'haguessin castigat a escriurà un parell de vegades la mateixa paraula. Com feien abans al nins que no es portaven be.

El vaig tenir de professor de dibuix lineal, cosa que jo trobava que no era massa imaginatiu, al contrari, com a mes matemàtic, tot lo contrari a lo que jo entenia per art. Al quadre podem veurà perfectament la combinació artística i lineal.

En la meva imaginació, jo hi veig un bosc encantat, ple d’arbres i persones que i viuen dels coneixements rebuts a l’Institut. A primera vista l’espelma encesa, que imagino vol esser la que es posaria a munt la tartà de la celebració. Però també es aquesta llum viva que mantén desperta la cultura, la flama que mai s’apagarà. Per altra banda es una flama viva, que recorda les persones perdudes pel camí, que han deixat la seva potada, a les consciencies envoltades.

En el fons, les muntanyes de la Serra, que ens emparen de la tramuntana, i que al alçar la mirada regnen el pla. El puig de n’Esçuder i el puig de n’Ali, vists des de Selva. El Paisatge no pot esser mes decoratiu amb el colors vermells, a la posta del sol, que anuncien vents pot esser no massa favorables i per això fa falta seguir lluitant. Les quatre barres, enclavades arreu dels països, en donen la fortalesa, l’estima, i la força, per no perdre l’esperança. Invisible el Monestir a d’alt de la muntanyà a on es guarda el tresor mes sagrat i mes estimat de Mallorca.

Xxxxxx

Recordava un dia del primer curs que vaig enfilar-me a la coberta del institut per veure com estava, ja que en aquella època trobàvem moltes deficiències en la construcció de l'edifici. A d'alt, estant, vaig descobrir una visió encisadora de la Serra, accentuada amb una ennigulada amenaçadora de turmenta; també vaig percebre aquesta amenaça, com si en lloc del director fos una simple criatura oberta a potents senyals de la natura.

A correcuita vaig ficar-me al forat de la claraboia per la qual havia traspassat el sòtil, vaig tancar rampilla i baixant per l'escala portàtil, no havia arribat al trespol quan la turmenta arribà amb tota la força intuïda.

Aquella visió de la Serra m'ha acompanyat al llarg dels anys.

A la "litografia" hi havia de figurar l'enamorament de aquell enfilall de muntanyes, on l'ennigulat l'he reconvertit en una insinuació “senyeril”.

Açò dona peu al títol de la imatge total "De la terra i per la terra".

La petita flama pot representar tant la llum de la saviesa com la claror del pensament obert a una sana llibertat.

Joan Lacomba Garcia

2020

Per llegir mes pitja l'enllaç:

https://50anysintitutinca.blogspot.com/2020/02/la-litografia.html

LA BALANGUERA al BERENGUER

No m’agrada embullar fil, però per aquesta vegada perdonem que ho faci. Ja ho saps allò que es diu. El fil embullat, qui serà que el desembullarà, jo serè el que el desembullaré perquè desembullar jo en se.

Tot això ve, perquè en Joan Lacomba va prometrà una escultura per els cinquantenari de l’Institut el dia que exactament feia els 50 de d’inauguració.

I s’ha inspirat amb unes estrofes de la Balanguera que diu així: Sap que la soca més s'enfila quan més endins pot arrelar.

Pareix molt senzill, de fet l’obra que ha dissenyat ho es, Senzillà però gran i misteriosa o fins i tot mística.

Però aquesta soca , de quin arbre es? Ai aii. . . i m’he perdut cercant.

L’avior no es un arbre del bosc, es un arbre de carn humana: Es el conjunt d’avantpassats d’una persona.

Arribat a aquest moment tant profund, he pensat. Idò qui llamps era la Balanguera?

El nom te origen francès: boulangère (fornera). Confosa amb la paraula Berenguera, així que altra cop havem arribat al Berenguer.

Però la fornera tampoc es d’aquest mon.

Joan Alcover, autor de la Balanguera, va profunditzar amb el personatges de la mitologia grega: Les moires.

Qui eren les moires?

Eren imaginades com tres germanes, tres ancianes filadores, anomenades: Cloto, Làquesis i Àtropos, Trenen els fils de les vides humanes i després els tallen. A la tradició grega, s'apareixien a l'infant al cap de tres dies que hagués nascut, per fixar el seu destí. Cloto: la germana petita controla el naixement, Làquesis teixeix el fils de la vida i la germana gran, Àtropos talla el final de la vida.

Mes endavant passa igual a la mitologia romana amb les Parques.

Si t’agrada conèixer aquesta historia ho podràs veure abaix.

Segur que en contemplar l’escultura, la veuràs d’altra manera, en cantar o sentir la Balanguera la sentiràs mes profundament. Les arrels son tan profundes que s’alimenten de les primeres cavil·lades d’aquest esser tan intel·ligent.