ANDREU VICENS PASCUAL

Benvolguts tots;

Em presento: em diuen Andreu Vicens i vaig néixer a Binissalem en 1959. Voldria, si em permeteu, donar testimoni del meu viscut a volta d’aquest Institut de batxillerat tan important dins la meva vida i penso que, igualment, a la de molts de vosaltres.  No sé si em puc considerar un membre del grup, ja que domés vaig començar a assistir a classes devers el 75, quan ja feia uns anys que funcionava. 

Vaig estudiar cinquè, sisè i COU a l'institut i si no vaig errat, va ser el darrer grup de COU que després es va dir PREU o qualque cosa així. Perdoneu que no em recordi dels anys, però és que no he fet massa cas de dates i aniversaris. 

Per jo l’Institut va ser un gran salt cap al món; sortir del poble a on havia conegut l’escola de ses monges i l’escola «graduada», impregnada d’una manera de fer que no havia canviat des d'abans de la guerra, per dir-ho d'alguna manera. Sa meva set de coneixement i de descoberta anava a la fi (creia jo), a ser assaciada. Hi avia també el fet de compartir tots els instants de la jornada amb les companyes; això sí que era una revolució per jo, que havia rebut una educació catòlica d’allò més conservadora (que podríem dir també, una falta d’educació).

 Vull donar aquí el meu agraïment a tots els professors que em varen acompanyar en aquesta aventura, alguns d’ells com el senyor Cerdà, el seu col·lega el senyor Olit o la senyora Gelabert que em varen fer estimar les ciències i l’estudi, la senyora Gual que em va ensenyar l’anglès amb el qual he pogut comunicar amb gent de tot arreu del món, el senyor Alonso, qui, malgrat que va fer esforços coratjosos no va aconseguir fer-me agafar el gust per la trigonometria. 

Que em perdonin els professors de qui no recordo el nom, com els qui em donaren cursos de literatura, filosofia, o aquella professora d’Astúries que ens donava la història de l'art amb una passió i una força, que no la puc oblidar. Com he d’agrair també al senyor Lacomba qui em va fer descobrir tota la paleta dels colors i la concentració i precisió per un dibuix tècnic. El senyor Homar qui ens feia portar amb orgull la camiseta de deport i la seva senyora que s’esforçava a fer-nos comprendre el sistema polític heretat del «Glorioso Movimiento Nacional» Així que el jove capella que intentava donar-nos una formació religiosa, juntament amb el rector de Santa Maria la Major (vaig sentir a dir, crec, que el capella jove va deixar els vots i es va casar; aprofito per desitjar-li una vida plena d'amor). I als companys i companyes amb qui vaig compartir les sales de classe i els corredors de l’Institut, amb el grup que quedàvem a migdia a dinar pel jardí just davant perquè encara no hi havia un menjador i que el conserge deixava entrar a «cobro» quan plovia...a tots vosaltres, us he d’agrair cada somriure, cada rialla, cada moment de complicitat que em vàreu donar i que m’acompanyen encara al fons del meu cor, i als que amb qui tinguérem diferencies, us demano perdó, «yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos»...   

El contacte amb professors i companys d’aquests tres anys que vaig anar a l’Institut fan part del que jo sóc ara, d’alguna manera estem lligats i no puc desitjar-vos altra cosa que pau i benestar. La major part de nosaltres estem començant els darrers capítols de la nostra vida, alguns ja no podran venir a la festa, com jo mateix que, em sap greu, però no podré alliberar-me (visc a fora, com diuen els mallorquins). 

Però us desitjo una trobada plena de joia i que sigui la germanor i el vincle d’aquells anys que us duguin els uns cap als altres. I que, un dia ens trobem tots junts a la fi d’aquest meravellós viatge cap a Ítaca.

Andreu