Benvolguts tots;
Em presento: em diuen Andreu Vicens i vaig
néixer a Binissalem en 1959. Voldria, si em permeteu, donar testimoni del meu
viscut a volta d’aquest Institut de batxillerat tan important dins la meva vida
i penso que, igualment, a la de molts de vosaltres. No sé si em puc considerar un membre del
grup, ja que domés vaig començar a assistir a classes devers el 75, quan ja
feia uns anys que funcionava.
Vaig estudiar cinquè, sisè i COU a l'institut i
si no vaig errat, va ser el darrer grup de COU que després es va dir PREU o
qualque cosa així. Perdoneu que no em recordi dels anys, però és que no he fet
massa cas de dates i aniversaris.
Per jo l’Institut va ser un gran salt cap al
món; sortir del poble a on havia conegut l’escola de ses monges i l’escola
«graduada», impregnada d’una manera de fer que no havia canviat des d'abans de
la guerra, per dir-ho d'alguna manera. Sa meva set de coneixement i de
descoberta anava a la fi (creia jo), a ser assaciada. Hi avia també el fet de
compartir tots els instants de la jornada amb les companyes; això sí que era
una revolució per jo, que havia rebut una educació catòlica d’allò més
conservadora (que podríem dir també, una falta d’educació).
Vull donar aquí el
meu agraïment a tots els professors que em varen acompanyar en aquesta
aventura, alguns d’ells com el senyor Cerdà, el seu col·lega el senyor Olit o
la senyora Gelabert que em varen fer estimar les ciències i l’estudi, la
senyora Gual que em va ensenyar l’anglès amb el qual he pogut comunicar amb gent
de tot arreu del món, el senyor Alonso, qui, malgrat que va fer esforços
coratjosos no va aconseguir fer-me agafar el gust per la trigonometria.
Que em
perdonin els professors de qui no recordo el nom, com els qui em donaren cursos
de literatura, filosofia, o aquella professora d’Astúries que ens donava la
història de l'art amb una passió i una força, que no la puc oblidar. Com he
d’agrair també al senyor Lacomba qui em va fer descobrir tota la paleta dels
colors i la concentració i precisió per un dibuix tècnic. El senyor Homar qui
ens feia portar amb orgull la camiseta de deport i la seva senyora que
s’esforçava a fer-nos comprendre el sistema polític heretat del «Glorioso
Movimiento Nacional» Així que el jove capella que intentava donar-nos una
formació religiosa, juntament amb el rector de Santa Maria la Major (vaig
sentir a dir, crec, que el capella jove va deixar els vots i es va casar;
aprofito per desitjar-li una vida plena d'amor). I als companys i companyes amb
qui vaig compartir les sales de classe i els corredors de l’Institut, amb el
grup que quedàvem a migdia a dinar pel jardí just davant perquè encara no hi
havia un menjador i que el conserge deixava entrar a «cobro» quan plovia...a
tots vosaltres, us he d’agrair cada somriure, cada rialla, cada moment de
complicitat que em vàreu donar i que m’acompanyen encara al fons del meu cor, i
als que amb qui tinguérem diferencies, us demano perdó, «yo era un tonto y lo
que he visto me ha hecho dos tontos»...
El contacte amb professors i companys d’aquests tres anys que vaig anar
a l’Institut fan part del que jo sóc ara, d’alguna manera estem lligats i no
puc desitjar-vos altra cosa que pau i benestar. La major part de nosaltres
estem començant els darrers capítols de la nostra vida, alguns ja no podran venir
a la festa, com jo mateix que, em sap greu, però no podré alliberar-me (visc a
fora, com diuen els mallorquins).
Però us desitjo una trobada plena de joia i
que sigui la germanor i el vincle d’aquells anys que us duguin els uns cap als
altres. I que, un dia ens trobem tots junts a la fi d’aquest meravellós viatge
cap a Ítaca.
Andreu
