Moltíssimes dones d'arreu de Mallorca participe de anera ben activa a les Festes de Sant Antoni. Podríem anar a cercar, per exemple, els primers grups d'al.lotes que anaren cap a Ternelles amb els homes a cercar U Pi mentre el baixaven al poble s'hi asseien, igual que havien fet sempre els homes, amb glops de mesclat i cantades sobre sant Antoni.......
Però tot això que he escrit fins ara es refereix a festes i a una festa concreta.
No vull, en absolut, treure importància a aquesta "dimònia" de Manacor.
Però no he vist mai tant de rebumbori ni alegria quan, per exemple, una dona ha guanyat curses de muntanya, quan ha obtingut una beca important per investigar, quan la seva música o la seva veu mou multituds..........
De ben de veres desitjo que ens assentem un poc i donem a cada fet la importància que pugui tenir i no caure en una cosa que podríem anomenar "feminisme fàcil".
Tot suma. Però TOT.
http://joanaserradegayeta.blogspot.com/
***
ELS SERRA DE GAYETA
Els Serra de Gaieta, de la Vila de Sa Pobla
És un dels llinatges més emblemàtics de l'antic senyoriu
pagès o mà major de la vila de Sa Pobla (Mallorca). Conegut sota aquesta
denominació, de Serra de Gayeta, per posseir ja el 1518, Pere Serra, el predi
anomenat Gaieta, Galleta o Gayeta.
Pere i Miquel Serra es van repartir aquesta terra de Gaieta.
A Pere li va correspondre Gaieta Petit ia Miquel Gaieta Gran. Van ser els
autors de les dues principals línies del llinatge i d'una infinitat de branques
segonàries.
La línia de Gaieta Petit després de Pere, fill de Pere, que
va morir el 5 de maig de 1591, va ser continuada per un altre Pere del que
sabem va fer testament, el 1635 davant el notari Jeroni Rosselló i que aquest
Pere Serra de Gaieta era Bayle Real de Sa Pobla
La línia de Gaieta Gran és la que arriba als nostres dies ia
ella pertanyia una avantpassada directa meva Donya Catalina Serra de Gayeta i
Solivellas-Pontico casada amb Don Pere Josep Sòcies de Fangar Garau les filles
de la qual Magdalena i Catalina casen respectivament amb Don Baltasar Montaner
Bordoy regidor perpetu de l'Ajuntament de Palma de Mallorca i el senyor Joan
Baptista Estades de Moncaira i Serra-Poquet de qui sóc quart nét.
... per seguir llegint pitja l’enllaç
http://temasdeantepasados.blogspot.com/2009/02/los-serra-de-gayeta-de-la-villa-de-sa.html
***
TAULES DE MARBRE
Caldrà reivindicar-la des d’ara com el que és, o hauria
d’haver estat: una de les narradores més completes de la seva generació.
Nascuda el 1950 a Pollença, fou filla d’una figura especialment reverenciada
pels pollencins, l’historiador Francesc Serra de Gayeta (1909-1983), destacat
per les seves nombroses col·laboracions a revistes especialitzades o per haver
col·laborat amb el Club Pollença, la Societat Arqueològica Lul·liana o l’Obra Cultural
Balear.
Llicenciada en Filosofia i Lletres, creixé fascinada per
figures com Oriana Fallaci, corresponsal de guerra i creadora d’un tipus
d’entrevista periodística d’impacte per la seva audàcia, la seva perspicàcia
psicològica i la qualitat literària. La dèria per escriure comença, pentura,
aquí. Joana Serra de Gayeta alternaria els seus estudis amb la creació
literària des de diferents dreceres: a la poesia, per exemple, hi destacaria
gràcies a “Sense to ni so” (1968) o “T’ho dic amb les paraules” (1973) o la
compilació de poesia catalana femenina “Les cinc branques” (1975) que coordinà
Roser Mateu.
Tenia la sensibilitat necessària, l’estil i l’impuls. Per
això, també posà a prova les seves habilitats en el camp de la narrativa: el
relat “Sovint el record queda a l’asfalt” (197) obtingué el Premi Sa Pobla de
Narrativa Juvenil i, anys més tard, seria publicat a la revista Lluc amb
il·lustracions de Miquel Morell. Fou un preàmbul per “Taules de marbre”, un
emocionant conjunt de textos escrits durant els seus dies d’estudiant a
Barcelona i que obtingué el Premi Ciutat de Manacor (1974).
La literatura femenina a les Illes Balears, i més
concretament Mallorca, començava a prendre força; a figures ja reconegudes com
Antònia Vicens o Maria-Antònia Oliver s’afegien noves veus, com les de Carme
Riera –que guanyà el Premi Relats de Blanes el 1974 amb “Te deix, amor, la mar
com a penyora”–, Xesca Ensenyat o la mateixa Joana Serra de Gayeta.
El triomf de Taules de marbre, editat posteriorment per
Gavilans, no fou fruït de l’atzar. Només dos anys després, Joana guanyava amb
el relat “Nosaltres esperavem Míster Marshall” el Premi Joan Ballester de
Campos de 1976, guardó compartit amb Miquel Mas Ferrà i el seu “Massa anys amb
els ulls tancats”. Amb el seu text, l’autora ens submergia en el món subtil i
retorçat de la infància des d’un escenari concret –aquella Pollença dels anys
cinquanta, ja perduda– però també el lent despertar d’una illa que portava en
la seva pell la marca d’una guerra massa recent.
Potser, com Fallaci i altres figures que l’inspiraren, Joana
Serra de Gayeta ha estat una figura que ha experimentat amb diferents formes de
llenguatge, fent que en la seva trajectòria literària hi hagi espai fins i tot
per als llibres per a infants: “La bruixa Lonieta” (1993). Així, es convertiria
en tot un fenomen a les escoles mallorquines, àmbit que conegué en primera
persona al haver exercit durant anys com a docent.
Vinculada durant pràcticament tres dècades a la Universitat
de les Illes Balears, caldria destacar en la seva carrera, insòlita i
intermitent, una novel·la tan ambiciosa com “Memòria de vida” (2004), una obra
que reflecteix la memòria col·lectiva d’una família mallorquina des de mitjans
del segle XIX fins al primer terç del segle XX.
Joana Serra de Gayeta ha estat una figura fonamental en la
batalla per la normalització del català als estudis de Magisteri, tasca que
alternà amb la coordinació de diferents llibres de text d’ensenyament de
llengua catalana. Poc reivindicada en el panorama cultural de les Illes
Balears, Nova Editorial Moll té l’honor de reeditar Taules de marbre en el 2020
amb un afegit tan notable com és el relat “Nosaltres esperàvem Míster Marshall”
amb l’objectiu de reivindicar tota una vida dedicada a la literatura i als
drets lingüístics
https://novaeditorialmoll.cat/joana-serra-de-gayeta-memoria-duna-vida/
***
VIDEOS
Entrevista a Joana Serra de Gayeta, en el marc de les
Jornades ‘Mallorca i la seva primavera literària: la generació dels 70, a
debat’ organitzades per "El Mirall", amb el suport de la Institució
Francesc de B. Moll, l'Ajuntament de Palma i el Consell de Mallorca.
Dia 17 de novembre de 2020
https://www.youtube.com/watch?v=IkVVGmPsGvo
https://sompollenca.com/municipi/2022/03/24/entrevista-a-lescriptora-pollencina-joana-serra-de-gayeta/
LECTURES Joana Serra de Gaieta
https://www.youtube.com/watch?v=4np_ZIKledg
***
VEUS LITERARIES
Veus literàries: Joana Serra de Gayeta
Per Miquel López Crespí, escriptor
L’any 1976 Joana Serra de Gayeta havia estat guardonada amb
el “Joan Ballester” juntament amb Miquel Mas Ferrà; aleshores aquell era un
dels premis literaris més importants de Mallorca juntament amb el “Ciutat de
Manacor”, el “Ciutat de Palma”, el “Llorenç Riber” i el “Born” de teatre que es
donava a Ciutadella. Aquesta autora ja s’havia donat a conèixer amb el llibre
de narracions Taules de marbre que obtingué el “Ciutat de Manacor 1974” i que
va ser editat a la col× lecció de narrativa “Gavilans” de l’Editorial Turmeda.
Joana Serra de Gayeta també havia obtingut el Premi Sa Pobla de Narració l’any
1972.
Però la dèria literària li venia de molt lluny. L’any 1968
ja havia guanyat un accèssit de poesia en un premi convocat pel Centre
Parroquial de Sant Josep de Badalona, per a escriptors joves, amb Sense to ni
so, Aquests mateix any publicava els seus primers poemes a la revista Algebelí
de Muro (Mallorca). En el setanta-tres va quedar tercera als Premis Octubre de
poesia amb T’ho dic amb les paraules. L’any 1975 publica poemes a Les cinc
branques: poesia femenina catalana, editat i recopilat per Roser Matheu, amb la
col× laboració d’Octavi Saltor, Antoni Sala-Cornadó i Maria Assumpció Torra i
Alber.
La GEM diu de Joana Serra de Gayeta: “Escriptora (Pollença 1950).
Es llicencià (1974) en filologia romànica, en l’especialitat d’hispànica, a la
Universitat Central de Barcelona. Des de 1974, és professora de l’Escola
Universitària de Professorat d’Educació General Bàsica, adscrita al Departament
de Filologia Espanyola i Moderna. Ha conreat la narrativa a Taules de marbre
(1974) i Nosaltres esperàvem Míster Marshall (1976) i la literatura infantil a
La bruixa Lonieta (1993). És coautora d’alguns llibres de text d’ensenyament de
la llengua catalana, com Llenguatge (1979), Drac (1980), Parla (1989) i Llengua
(1991). Des de 1992, és directora de publicacions de la Col× lecció Vell Marí,
d’Edicions Cort”.
El 19 de desembre de 1975, un mes després de la mort del
vell dictador, na Joana em dedicava Taules de marbre. Malgrat que pugui semblar
paradoxal, aleshores na Joana era la meva professora de català a Magisteri. Per
aquelles circumstàncies de la lluita antifeixista, l’Organització d’Esquerra
Comunista, el partit d’esquerra revolucionària on jo militava, decidí que, com
a escriptor, el meu indret de militància més adequat seria l’Escola de
Magisteri. Per aquest motiu em vaig matricular en el curs 1975-76 i, juntament
amb els excel× lents amics i companys Gabriel Matamales, Antoni Mir
(l’expresident de l’OCB), Margalida Seguí, Àngels Roig, Josefina Valentí,
Salvador Rigo i tants i tants d’altres que ja no record, mitjançant
l’organització de les Plataformes Anticapitalites d’Estudiants actuàrem a fons
en la lluita per la democratització de l’ensenyament, la normalització del
català, el combat antifeixista, la necessària renovació dels tètrics plans
d’estudis del franquisme…
https://blocs.mesvilaweb.cat/anselm/veus-literaries-joana-serra-de-gayeta/
***
SOVINT EL RECORD QUEDA A L'ASFALT
Conte de Joana SERRA DE GAIETA
(Dibuixos de M. Morell)
Tenien onze anys. Eren iguals, ben iguals, i a
tots dos els agradaven les mateixes coses. Ells no
recordaven quan varen néixer però sa mare els diu
sempre que el-més-ros té mitja hora més que el-notant-ros.
Els ho contava, l’àvia deia: són tan iguals!
Mai sabia qui era un ni qui era l’altre fins que li
vam fer veure que tu ets més ros que tu i tu tens
els ulls més clars que tu.
Els va sortir la primera dent al mateix temps,
tingueren la rosa els mateixos dies i tenien mal de
queixal la mateixa nit. I tots dos ploraven i demanaven
aigua a la mateixa hora. Van repetir tots dos
el primer curs de primària. Tenien la mateixa lletra
i cap dels dos sabia fer el 8 tal com tocava.
Havien nat, feia onze anys, a un poble que té
una església amb una plaça al davant. La plaça té
arbres i bancs de ferro i els vells hi van a prendre
el sol. De petits van aprendre a anar a jugar a la
plaça. I van aprendre a caminar i a xerrar. I van
aprendre, tots dos al mateix temps, els matins de
solitud a l'escola mentre el mestre els feia fer caligrafia.
I aprengueren a fer coa per anar al wàter el
temps de recreo. I a jugar a bolles i a futbol. I a
baratar les postaletes que tenien repetides. I aprengueren a
anar a cercar ametllons i prunes verdes.
I a fer passar el temps en l'estiu, quan no hi havia
escola i sa mare no els podia dur a nedar perquè
tenia feina.
El dematí era lluminós. El verd es veia més verd
i el grog més grog i el cel més blau.
—Què hem de fer? —deia el-no-tant-ros.
—Fa molta calor.
Sa mare va entrar amb un poal i un pedaç d'es¬
polsar.
—Anau-vos-ne que he de fregar el menjador!
El sol hi pegava de ple, al carrer. Les cases eren
més marrons i quan passava un cotxe s'alçava pols.
—Veniu a la una a dinar!
Del carrer es va sentir la veu de sa mare, era
una veu aguda, sempre amb el mateix to. Ells ho
pensaven però no ho deien: sempre xerra igual, quan
ens dóna una besada i ens diu bona nit i quan ens
renya i diu que ens n'anem perquè ha de fregar el
menjador.
—Anem a cercar prunes.
La pols del carrer s'alçava sota els seus peus i
qualque veinada estava al portal, rera la cortina de
tires blanques i blaves. Passava un carro per aquell
carrer i ells dos es posaren damunt l'acera.
L'amo del carro els va fer adéu amb la mà i es
posaren a córrer.
—Mem qui arriba primer a aquell cantó!
Sempre arribava primer el-més-ros. En sabia
més, de córrer.
—Anem per aquí!
—No, que hem de fer massa voltera.
—És igual, tanmateix no tenim res que fer.
—Però, no anàvem a cercar prunes?
—Supòs que no voldràs estar quatre hores menjant prunes,
beneit!
—Beneit ho seràs tu! Te dic que no vull anar
per aquí. Feim massa voltera i tu ja saps que no
n’hi ha, de prunes que siguin bones verdes. Es per
allà deçà!
I seguien caminant. El sol era molt alt i els
queien gotes de suor pel front. La camisa s’aferrava
al cos i duien les mans més brutes que quan havien
sortit de ca seva.
—No anem pel camí.
—Podríem anar a ca'n Joan i nedaríem al safareig. Kf
—No, ara no. Anem primer a cercar prunes i ;OZ després
anirem a nedar.
—Es que fa tanta calor!
I en feia molta, de calor. Caminaven, no corrien
ja, per dins els camps. A l’amo d’aquesta prunera
que les feia tan bones verdes el coneixien, ells. Era
amic de son pare i també sempre deia el mateix:
què són d'iguals. Ell no el coneixia a aquest truc de
tu ets un-poc-més-ros que tu i tu tens els ulls un poc
més clars que tu.
No xerraven i caminaven a poc a poc. Els rostolls els
rapinyaven els peus i de tant en tant mataven qualque mosca que els picava les
cames.
—Mira!
/ N
Feia temps que no havien anat a cercar prunes,
devers un mes. L'arbre, de fulles verdes, estava ple
de bolles vermelles i grosses. L'aire feia un renouet
que els hi entrava per tot el cos. L'un-poc-més-ros
va agafar la primera.
—Són boníssimes —va dir encara amb la boca
plena— són més bones que verdes.
N'agafaren moltes i s'assegueren a terra, apollats
a la prunera.
—Quina calor!
—Anem a ca'n Joan i nedarem.
—Sí, però primer agafarem més prunes i pel camí en menjarem.
—I n’hi podem dur un parell.
Se n'ompliren les butxaques, i les mans els feien
de senalla. Ja no en podien dur més. Tornaren a caminar per
dins el rostoll. N’havien après de petits,
quasi al mateix temps que aprengueren a anar a jugar
a la plaça. Els agradava sentir-se les puntetes que
picaven les cames i l’olor a palla seca que feien tots
els camps.
—Podríem sortir a la carretera, així serà més
a prop per anar a ca’n Joan.
—Hem de fer via, que a la una hem de ser a
ca nostra.
—Sempre passes pena, tu! Ja hi serem a la una!
—És que...
—Ja hi serem, te dic!
—No me cridis!
—I tu no mengis més prunes que en arribar no
en durem.
—Només n'he menjada una.
—No és ver, que te veig.
—Bé, és igual. Tu encara no n'has menjada cap
i a n'En Joan li donarem les teves.
—Beneit! Ja veuràs si t'agaf!
—No m'agafaràs, no m'agafaràs!
Cridava l’un-poc-més-ros
—Que sí, que sí!
I el-no-tant-ros botava la paret, també.
Un davall cada roda.
Aquesta era la distància que els separava. Les
prunes s'havien esclafat i el vermell de la sang es
mesclava amb el vermell de les prunes. Havia frenat,
explicava el conductor més tard, però s’hi havien ficat
davall. L’asfalt era calent, molt calent. Els diaris
deien que a Itàlia se fonia en els carrers. I feia calor,
molta calor. Les prunes, madures, estavan esclafades dins les seves mans.
Costaria molt que fugissin aquelles taques de
l’asfalt perquè, ja se sap, en l'estiu plou tan poc.
♦
Aquest conte obtengué el
<Premi Sa Pobla•> 1972
de narracions
https://ibdigital.uib.es/greenstone/sites/mallorca/collect/lluc/index/assoc/lluc_197/3n0625.dir/lluc_1973n0625.pdf
FOTOS
.jpg)
.png)
.png)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.png)
.png)
.jpg)
.png)