Ja us comptaré més coses.
50 ANYS INSTITUT INCA Ies Berenguer d'Anoia
A l'any 1970 els alumnes que tenien de 10 fins a 17 anys amb un grapat de professor també bastant joves vàrem inaugurar l'Institut d'Inca: Alumnes de Pollença, Muro, Campanet, Búger, Santa Margalida, Sa Pobla, Lloseta, Binissalem, Alcúdia, Maria, Sineu, Selva i Caimari i Moscari a mes d'altres pobles. Visquérem una petita revolució estudiantil, veníem encorsetats d'escoles de monges, frares o instituts rurals .Així va naixé una experiència que no oblidarem mai
APUNTET i segueix el blog
diumenge, 17 de març del 2024
dilluns, 29 de gener del 2024
JORDI SOLER CUART In memoriam
Ens ha deixat Jordi Soler Cuart. Va ser professor de l’IES
Berenguer d’Anoia entre d’altres. Havia
nascut dia 14 de febrer de 1942, però un aneurisma, segurament produït per la Parca, que ell tant la temia, no el deixa arribar als 82 anys.
Era un dels 5 germans de la família dels Soler Cuart de Sa Pobla. En Jordi va anar a estudiar
al seminari per ser capella, però arribat el moment, ho va deixar. Mentre
havia estudiat a la universitat Pontifícia, i es va llicenciar en Filosofia i dret.
Durant la seva vida, va treballar a l’Ajuntament de Sa Pobla,
després va passar a la docència com a
professor de llatí, i cultura clàssica a Almoradí
d’Alacant, també a l’IES Can Peu Blanc, de
sa Pobla, i al Berenguer d’Anoia d'Inca.
Escrivia prosa i poesia, al seu Blog: Jordi Soler- Obres. Allà publicava part dels seus articles,
i poemes, que pots llegir a l'adreça que tens a mà.
També va ser
fundador de la Fundació ACA, amb
companyia d’Antoni Caimari, fins al punt, que el seu domicili a Búger, va
ser la seu de la Fundació, als inicis.
També publicava articles de costums, a la Revista Sa Plaça.
Jordi Soler Cuart, va morir dilluns 22, a l'edat de 81 anys.
Descansi en pau.
SUMARI:
EL BANC DEL SI NO FOS.
RETORN (II).
MOR AL CAP DE 81 ANYS EL POETA JORDI SOLER CUART A SA POBLA. D. M.
MOR EL PROFESSOR I POETA JORDI SOLER CUART. U. H.
* * *
EL BANC DE SI NO FOS
Tenc, de petit, un record entranyable, la recreació del qual
té tota la plasticitat d'un quadre d'en Bruegel
Cada tarda, per poc sol que fes, quan jo anava a l'escola
graduada PRIMO DE RIVERA o quan a les cinc en sortia me topava amb una rotllada
de vells asseguts sempre en el mateix ordre i la mateixa postura als bancs de
pedra que encara hi ha davant l'escola. Aquells vellets, la majoria secs i
escanyolits, ajudats i armats del seu gaiato, tiraven junta tranquil·lament i
tractaven d'omni re divina humana que, acariciats suaument pel sol bondadós de
les calmes de gener. Els vells hi eren quan jo entrava a l'escola i hi eren
quan en sortia. Cada dia el mateix, imatge repetida i calcada una i una altra
vegada. Jo, llavors, els tenia una mica d'enveja perquè ni havien d'anar a
escola ni havien de fer feina i perquè disposaven de tot el temps del món per a
ells i jo els veia, malgrat les seves queixes contínues, contents i animats,
empatant la xerrada fins que es feia fosc.
Aquesta escena es repetia als bancs de la façana de la
Quartera i a vegades als bancs de la placeta de L'església. També supòs que
l'escena es devia repetir a distints indrets de Sa Pobla. Allà on hi hagués un
raig de sol allà hi havia un estol de vells recitant la lletania de les seves
penes.
És curiós que avui que sa Pobla compta amb una residència,
dos clubs de la tercera edat i televisió a cada casa, els bancs de les places
encara congreguin els vells del poble.
De tots els bancs que hi havia a Sa Pobla no fa gaire temps,
han passat a millor vida aquells que estaven davant la Sala. Per ventura
aquests eren els bancs predilectes dels vells poblers. Sense cap dubte aquests
eren els bancs on en Bernat i en Polo passaren les millors hores. Per ventura
els caps pares que dissenyaran la reforma de la casa de la Vila trobaren que
aquests bancs eren elements distorsionadors de la puresa de línies de la
façana. El cert és que els bancs desaparegueren com l'ànima de Robert i que amb
ells desaparegueren, impreses dins la pedra, multitud d'històries sucoses.
Aquests bancs, anomenats encertadament BANCS DEL SI NO FOS
compleixen dins la vida diària dels vells de Sa Pobla dues funcions ben diferents. La Primera, i
d'aquí li ve el nom, és que els bancs són i sempre han estat veritables MURS DE
LAMENTACIONS. Quantes queixes han hagut de suportar!
Aquell vell que repenja la barra sobre la corba del gaiato i
diu freturós: SI NO FOS D'AQUESTS GENOLLS... o aquell altre mossegat d'artrosis:
SI NO FOS D'AQUEST DOLOR... o encara aquell altre que viu quasi a les
palpentes: SI NO FOS D'AQUESTS ULLETS MEUS ... Cavallet quan eres jove. Així,
cada dia, els vells passen el rosari de les seves queixes, memorial de greuges
que adrecen a la pedra humida i muda dels bancs del si no fos.
L'altra funció dels bancs públics és la que quasi tenien
a l'antiga Grècia. Allí els més vells del poble seien als bancs de la Plaça
i constituïen el CONSELL D'ANCIANS que regia els destins de la comunitat. Aquí,
malgrat tot, els vells des del seu banc exerceixen si més no, la seva missió
diària de notaris i cronistes dels esdeveniments populars i conten i anoten al
seu particular llibre de registre, la caiguda puntual de les fulles dels arbres
a cada tardor, els naixements de les llunes i fitxen el lent calendari de les
hores i els dies i entre queixa i queixa desen als paranys de la memòria tots
els afanys, les dèries i els desamors.
Des d'aquí vull reivindicar pels nostres padrins que els
bancs tornin a tenir aquella influència en tots els ordres de la vida ciutadana
que tengueren fa molt poc.
https://jordisolercuart.blogspot.com/search/label/Articles
* * *
RETORN (II)
S’endurà la boira
tots aquells dies
que albiraren tot temps fites millors.
Cadenelles plenes d’antics humors
degotaran sobre velles follies.
Si goses recorrer, orfe, altres vies
t’habitaran els ulls noves lluors,
i neixeran a l’hort altres llavors
i els seus fruits et seran epifanies.
Un cor d’àngels clements a mitja veu
t'empeltaran plomissol al llinatge
que portaras gojos per tot arreu.
Ja complert el camí del romiatge
llavors, amic, sol tú serás l’hereu
del vi de l’ànima i del seu solatge.
https://jordisolercuart.blogspot.com/search/label/Poemes
* * *
https://www.facebook.com/jordi.solercuart
* * *
MOR AL CAP DE 81 ANYS EL POETA JORDI SOLER CUART A SA POBLA
Va ser patró fundador i secretari de la Fundació ACA amb el
seu bon amic Antoni Caimari
DIARIO DE MALLORCA de
dia 25 01 2024
Joan Payeras
Sa Pobla va dir el seu darrer adeu a Jordi Soler Cuart, mort
dilluns passat dia 22, a l'edat de 81 anys. Llicenciat en Filosofia i Dret,
després d'abandonar els seus estudis al Seminari Diocesà quan estava a punt de
ser ordenat sacerdot, va ingressar per oposició com a funcionari de
l'Ajuntament de sa Pobla, alhora que alternava la feina amb els estudis de
Dret. Tot i això, es va decidir per exercir la docència com a professor de
llegua llatina i cultura Clàssica com a professor a l'IES Berenguer D'anoia d'Inca,
fins a la seva jubilació.
Persona de sòlida formació cultural i intel·lectual, lector
empedreït, va realitzar unes interessants col·laboracions literàries a la
revista local Sa Plaça a la seva primera etapa, recordant amb depurada prosa
els antics costums populars, a més de publicar els seus poemes en diferents
revistes i en un diari palmesà, si bé el seu caràcter tranquil, assossegat i
silenciós van fer que Jordi no es prodigués gaire en la seva faceta literària.
Jordi Soler va desenvolupar la seva faceta cultural durant
anys, juntament amb el seu bon amic Antoni Caimari al si de la Fundació ACA, de
la qual va ser patró fundador i secretari. El seu domicili familiar a Búger va
acollir durant un temps la seu de la fundació i el piano Bösendorfer propietat
de la família Caimari, fins que l'ACA va establir la seva seu principal a la
finca Son Bielí de l'esmentada localitat. En l'aspecte creatiu, Soler va
participar en l'Homenatge a la Trapa (CD-51, 1996) amb un poema dedicat a Son
Bielí i posant la seva veu a una de les obres icòniques de Caimari (Inquisició
1985).
Quin millor homenatge es pot rendir a Jordi Soler, que la
publicació d'un dels seus poemes:
Sementers d'ales
maten la tarda
de blanc i gris.
Lluny s'esmicola
la veu madura
d'un vell molí.
Arribant l'hora
la faus lluenta
tallarà el blat
i a la ciurana
un llit de boga
vetllarà els somins
dels vells amants.
Quan sigui l'hora
vendrà la parca
i caparruda
ens endurà
cap a son jas.
* * *
MOR EL PROFESSOR I POETA JORDI SOLER CUART
Va impartir classes a sa Pobla i Inca, a més d'escriure
poesia i va ser un dels fundadors de la Fundació ACA
ULTIMA HORA
Juanjo Roig Sa Pobla 25/01/24
Jordi Soler va morir dilluns 22 a l'edat de 81 anys.
El pobler Jordi Soler Cuart, de can Guixe, va morir dilluns
passat al cap de 81 anys. Nascut el 1942, va estudiar a la Pontifica Studiorum
Universitas de Roma i es va llicenciar en Filosofia i Dret. També va ser
professor de Llatí i Cultura Clàssica a Almodarí (Alacant), l'IES Can Peu Blanc
(sa Pobla) i l'IES Berenguer d'Anoia (Inca).
Soler va formar part d'un grup d'intel·lectuals poblers com
Alexandre Ballester, Joan Payeras o Emili Cervera amb què va realitzar diverses
iniciatives de caràcter cultural. A més, va ser un dels patrons fundadors de la
Fundació ACA (Àrea Creació Acústica), entitat de la qual va ser secretari i a la
qual va cedir casa seva situada a Búger com a primera seu. A la primera pedra
de la fundació s'hi va inscriure el nom, juntament amb la d'Antoni Caimari,
l'ànima d'ACA.
També va publicar la seva poesia en revistes locals, així
com a Ultima Hora i va ser articulista de Sa Plaça, a la seva primera etapa. La
vetlla va tenir lloc dimarts al cementiri de sa Pobla, mentre que la cerimònia
d'enterrament es va dur a terme dimecres al matí.
dimarts, 9 de gener del 2024
COLOMA BLANES i BLANES Immemoriam
Ens ha deixat al cap de 91 anys na Coloma, la professora que va donar classes de grec i llatí, al Berenguer d’Anoia d'Inca, i més endavant al Joan Alcover a Palma.
No la vaig conèixer a l’institut, ja que ella es va incorporar
anys més tard a la meva època, tampoc l’hagués
tingut de professora, donat que no vaig fer lletres, per això he fet una petita
recerca, per saber més de na Coloma, que he conegut aquests darrers anys a través de
converses, i alguna ajuda amb els escrits
que he fet, i que ella seguia amb molta atenció i mels comentava.
L'any 1986, va escriure juntament amb altres autors, el
llibre titulat: Medea aproximació a una cultura a través d'un mite. De: Manuela
Alcover, Coloma Blanes i Blanes, Alexandre Font Jaume ·
L'any 1992, va participar amb el llibre; LES ILLES A LES FONTS CLÀSSIQUES (Col·lecció
Alicorn, 5), Ciutat de Mallorca, Miquel Font editor 1990, 142 pp en el que participaren Coloma Blanes i Blanes,
Joana Bonet i Rosselló, Alexandre Font i Jaume, i Aina M. Rosselló i Callejas
Aquest llibre ens acosta als escrits, dels primers anys de la nostra història, d’autors grecs i romans. Una font d’informació, que ha servit a molts
d’autors amb les seves investigacions.
A mi em va ajudar, a descobrir el món de les Moires, a l’escrit
que vaig fer de la Balanguera al Berenguer, per entendre el fil de la lletra, del que filava la Balanguera.
Entre les alumnes que la coneixien ben de prop, vull anomenar a Margalida Capella i Soler, que ha seguit el començament, de: Les Illes les fonts clàssiques fins al fil de les clàssiques. Per a més informació https://50anysintitutinca.blogspot.com/2019/06/des-de-la-serralada-litoral.html i https://50anysintitutinca.blogspot.com/2019/04/a-la-revista-de-ies-berenguer-danoia.html
Qualsevol aportació que en facis arribar, o comentaris, serà ben rebuda i la podrem afegir a aquest escrit.
Que descansis en pau Coloma allà on siguis, i que el teu esperit viatgi al llarg de tot l’univers.
ELS LLIBRES:
Foto de Margalida Capella |
La professora de Grec, Coloma Blanes i Blanes, amb els seus alumnes de COU de Grec |
ENLLAÇOS
Coloma Blanes i Blanes, Joana Bonet i Rosselló, Alexandre Font i Jaume, Aina M. Rosselló i Callejas. Les Illes a les fonts clàssiques (Col·lecció Alicorn, 5), Ciutat de Mallorca, Miquel Font editor 1990, 142 pp.
Els autors, l'any 1987, feren una primera edició, amb una presentació més modesta, d'una selecció de textos clàssics referents a les Balears. L'objectiu era acostar els estudis de les llengües clàssiques al món en què viuen Ilurs alumnes.
Avui l'obra es presenta reelaborada i pulcrament editada, sense renunciar a la pretensió didàctica primerenca. Font i Jaume és l'autor d'una introducció, en la qual recorda d'altres intents semblants als de l'obra que ens ocupa; orienta la lectura amb informacions que permeten de veure les dependències entre els autors (les obres d'alguns dels més primerencs no ens han arribat directament). Mostra com a vegades es transmetien informacions Llegendàries. També interessen els vestigis del nom de les Balears en els grans poetes, com Virgili i Ovidi, i en llurs imitadors. No manquen les línies d'interpretació que poden orientar els historiadors. Malgrat tot, les Balears no foren mai un punt central del món antic. Les transcripcions de textos epigràfics són proporcionalment abundants.
Cadascun dels temes presentats, des dels noms de les illes i de les ciutats fins a les descripcions de la natura, dels habitants i de la romanització, va acompanyat d'una introducció. Els textos són traduïts al català. Al final de l'obra es troben en la redacció grega o llatina. L'índex de noms és en realitat un petit glossari força útil.
Les làmines contenen reproduccions d'elements arqueològics, que reflecteixen tots els aspectes esmentats en els textos.
Faria dues matisacions als comentaris dels autors: la primera relativa a la incorporació de les Balears a la Província Cartaginesa (cf. p. 71), incorporació que no em sembla tan clara com se sol pensar. L'altre suggeriment es refereix a l'època dels vàndals (pp. 65 i 78): tampoc no disposa'm de gaire fonament per a seguir creient que els catòlics de les Balears i els seus bisbes fossin particularment perseguits.
Sia benvingut aquest intent d'apropar el remot passat a l'escola i a la cultura general.
Josep Amengual i Batle
Del nom de les illes
El P. Josep Amengual i Batle (Biniali, 1938), membre de la Congregació de Missioners dels Sagrats Cors, prevere, teòleg, professor i historiador, ha publicat aquest 2023, dins de la col·lecció Menjavents de l’editorial Documenta Balear, Gimnèsies, Pitiüses i Balears. Maiorica i Minorica, un tractat de nesonímia. Si feim cas al llarg subtítol d’aquesta obra, sabrem dels arxipèlags, les illes i les ciutats balears de les èpoques hel·lènica, cartaginesa, romana, vàndala i bizantina, un recorregut des d’Hecateu de Milet (segles VI-V a dC) a Sigurd, rei de Noruega (ja en el segle XI), no sense oblidar l’encíclica del bisbe Sever (418 dC) que també aporta dades importants, en aquest cas de la Menorca tardoromana.
El llibre presenta dos grans blocs. El primer tracta dels geògrafs grecs com Estrabó (64 aC-24 dC) i Ptolemeu (segle II dC), els autors més importants. No falten referències als treballs d’Hèrcules i als foners. El segon bloc està dedicat als autors llatins. D’escriptors romans en destaquen Titus Livi (59 aC-17 dC) i Plini el Vell (23-79 dC). A finals del segle IV dC es creà la Provincia Insularum Balearum separada de la Tarraconensis i destinació de nobles desterrats. Al final del capítol s’afegeixen unes pinzellades sobre els vàndals, bizantins, musulmans i les cròniques nòrdiques i pisanes.
Així, gràcies a la lectura d’aquest llibre podrem conèixer l’origen de topònims d’ús freqüent i fins i tot oficials com són Balears, Pitiüses, Mallorca, Menorca, Eivissa i Cabrera, noms de ciutats com Palma, Pollentia, Maó, i també noms que s’han perdut a nivell col·loquial, com Gimnèsies (Mallorca i Menorca), Nura (Menorca) i Iamona (actual Ciutadella). Que si llançàvem pedres, que si pins, que si anàvem despullats, que si hi havia abundància de serps i totes aquestes històries i faules que hem sentit dir de sempre. Si Nova Zelanda té l’Illa Nord i l’Illa Sud, a les Balears tenim l’illa major i l’illa menor, cosa que molts descobrim ara. Està clar que per als romans n’hi havia prou. Eivissa rep el nom de la ciutat fenícia, i Formentera, topònim medieval, pot significar illa del blat (frumentària) o simplement deriva de 'promontori', tesi aquesta d’en Joan Coromines.
Altres llibres sobre el tema són Les Illes a les fonts clàssiques (Miquel Font, Palma, 1990); la Disquisició sobre les antiguitats de les Balears, de Wernsdorf, a cura d’Alexandre Font (Miquel Font, Palma, 2007), i el suggeridor Breviari d’illes i miratges, de Miquel Àngel Llauger (Lleonard Muntaner editor).
https://www.ploma.cat/post/del-nom-de-les-illes
divendres, 3 de març del 2023
TOMEU CERDA SALVA Al dinar de l'aniversari.
El segon curs 71/72, en Tomeu va comparèixer a S’Institut d’Inca.
Va prendre aquesta decisió, ho ha contat un grapat de vegades, encara que era enfora
de on vivia a Palma. Havia dat la
paraula a en Lacomba. i la va voler complir. Això en certa manera li va canviar
la vida.
Homo de ciències, químic, un jove admirat per els alumnes,
mes ben dit per les alumnes, donava alegria a les seves classes.
Aficionat a la fotografia, te una col·lecció de les sortides, excursions i altres
activitats tant amb alumnes com en professors. Gracies a aquestes, havem reconstruït
un poc la historia gràfica de aquells anys.
Ara amb aquest dinar, ha mogut cel i terra, perquè poguessin assistir-hi els seus contactes i en certa manera ho ha aconseguit.
Al seu torn de paraula, va recitar un parells de poesies, aquí
descrites i a mes ha muntant quatre
vídeos amb musica, que trobaràs aquí , per
tenir en un àlbum digital, guardats els
records d’aquest aniversari
Tomeu Cerdà Salva |
***
INDEX
VIDEOS
FOTOS
TOMEU CERDA SALVA. Anècdotes
DESCRIPCIÓ DE SENTIMENTS
FI D’UN COMENÇAMENT
TOMEU CERDA SALVA. Fotos trobada poblera.
ELS POEMES DE TOMEU CERDA
***
VIDEOS
Pitja l'enllaç per veure'ls.
***
FOTOS
***
TOMEU CERDA SALVA. Anècdotes
https://50anysintitutinca.blogspot.com/2019/02/tomeu-cerda-salva.html
***
DESCRIPCIÓ DE
SENTIMENTS
Tinc una whatsapp amb uns amics i a vegades dos de noltros
escrivim en clau surrealista. Idò bé, en una ocasió un dels nostros companys va
dir “jo no entenc res”, un altre digué “jo tampoc”. La meva resposta va ser “no
passeu ànsia perquè noltros tampoc ho entenem”.
Amb això que vull dir? A un quadre abstracte considero que
un pintor no ha de donar explicació perquè cada observador veu la seva. De la
mateixa manera en un escrit surrealista no hem d’esperar que ens donin una
explicació, cada lector entén una diferent dels altres.
***
FI D’UN COMENÇAMENT
Au!
El món és dels valents i aquests són fills de locos i surt
el que ha de sortir. Per una finestra?, noooooo!; per una porta?, noooooo!; per
una escala de cargol?, siiiiií!!! S’arrossega per una paret seca, un terç jueu,
un terç moro i un terç mallorquí, que és com si dir dos terços mallorquins i un
terç juevomoro, no, dijousmoro, no, juevomoro o morojuevo, Tant se fa, tots
tres, els tres terços o el dos terços i un terç són de la Mediterrània, o sigui
que són germans. Qui ho diria? Un mallorquí, un jueu i un moro germans. De
pare?, noooooo!, de mare, noooooo! Idò? Idò no té pare conegut i la mare no és
fadrina, és verge, com aquella que va parir a Betlem. Betlem de Judea?, noooo!,
de Mallorca, prop de Marina de Son Serra. I que aclarim amb tot això?, que qui
no és pare, és mare, així de senzill i s’empenyen en complicar-ho. Quadrats
negres?, quadrats blancs?, noooooo! Quadrats grisos, engrescadors, passadors,
emprenyadors. I ara què? No ho sé, és.
Dins el cotxe he pensat D'aturat improvís
ELS HOMES PLOREN
L'home ha de plorar
És un sentiment el plorar
És un parlar el plorar
És una comunicació el plorar
L'home que plora
És més valent quan plora
S'oblida del seu sexe quan plora
És un ésser més viu quan plora
L'home ha de plorar
https://50anysintitutinca.blogspot.com/2019/06/fi-dun-comencament-au-el-mon-es-dels.html
***
TOMEU CERDA SALVA. Fotos trobada poblera.
https://50anysintitutinca.blogspot.com/2019/06/blog-post_90.html
***
ELS POEMES DE TOMEU CERDA
https://50anysintitutinca.blogspot.com/2019/03/el-poemes-de-tomeu-cerda.html
dijous, 2 de març del 2023
UN MAL DIA
Lectura dramatitzada
Després d’un bon dinar d’Aniversari, normalment
sa gent, o va molt contenta i no para esment, o si ve el cas, escolta mig
adormida.
En aquest ocasió, tothom
i dona, estaven ben desxondits. Seguit dels torns de paraula, i l’entrega de
regals, animada i glosada per el gran Felip Munar i Munar .
Sortiren a escena, na
Maria Teresa Canyelles Guaita, na Joana Fernàndez Cladera i na Bel Comas Cantallops. Feren una lectura dramatitzada, que anomenaren; UN MAL DIA. Un conjunt d’històries
de quatre dones, així que tres n’interpretaren
quatre, i es que ses dones ja ho diuen. Tres valen per quatre.
El text escrit per una joveneta de 25 anys, amb motiu del dia
de la dona, havia estat adaptat per
aquesta ocasió.
Parla d’una trobada
que tingueren, on una d’elles conte
les seves interioritats, a les seves amigues, problemes de la família,
de la feina del seu cos i les dietes. També conta com fa volar d’imaginació per fer-ne
de les seves .
Les magnifiques veus
de les tres actores, i la seva interpretació, fan que l’espectador segues qui
atentament el petit relat.
Ara tens l’ocasio de tornar veure’l, o si no, fer-ho per primera vegada, que segur t’encantarà (El vídeo esta
disponible aquí mateix).
Enhorabona a les tres.
***
INDEX:
FOTOS.
VIDEO.
***
FOTOS
VIDEO:
Per veure el vídeo pitja l'enllaç: https://youtu.be/U-e9AGgZYeA
dimarts, 28 de febrer del 2023
JOANA SERRA DE GAIETA
Va esser professora del Berenguer als anys 80, quan l’Institut ja duia el nom del trobador d’Anoia. Nasque a 1.950 durant el reina d’àries casi entrant a tauro. Filla d’una família de senyoriu pagès. El seu cognom ve des de 1.518 quan Pere Serra era propietari de la possessió a sa Pobla de Gaieta. El Seu para Francesc Serra de Gaieta i d’Asprer era descendent del militar Francesc d’Aprer i Talric.
Va estudiar Filosofia i Lletres i es va llicenciar en Filologia Hispànica. Anys mes tard formaria els docents d’aquesta
terra a la Normal i mes tard a la Universitat de les Illes Balears.
Forma part dels escriptors mallorquins dels anys 70, als 22 anys obtingué el primer premi de narrativa juvenil a Sa Pobla, dos anys mes
tard el Premi ciutat de Manacor i al 76
el Premi Joan Ballester. Ha escrit
narrativa infantil i a mes dels llibres
publicats ha col·laborat amb altres
autors en llibres de text així com en la
col·lecció Vell Mari.
Si segueixes llegint trobaràs un petit resum de l’autora i professora que també ho fou del
Berenguer, ara amb ocasió del Dinar del Aniversari ens ha dedicat un poema que pots llegir tot seguit.
Gracies Joana i
segueix esmolant la ploma per delitar-nos amb la prosa i el vers i mes ara que
la lectura ha passat un poc de moda.
Dissabte no vaig poder
però m’hagués agradat
unes paraules dir-vos
allà que érem plegats
alumnes i professors.
Des de que vaig començar la meva llarga
tongada
d’adulta i ben joveneta
sempre he dit, sempre diré: a mi m’agrada
fer escola.
He volgut esser
amiga d’alumnes i professors
i som d’aquells que pensen
que no és bo suspendre massa
per esser bon professor.
Ans al contrari:
hem de saber ensenyar continguts
i , fins i tot, a dubtar del que ensenya'm.
La veritat del dubte només surt
d’un pensament ben obert
així junts aprenim
per traçar el nostre camí.
Les gràcies us vull donar
per la gran companyonia
que al dinar es va respirar.
un dissabte amb molt de sol.
Pareix que cel s’ha entristit:
No ha deixa gen de ploure
i com un plor preocupat
perquè pensa
que aquesta festassa
no tornem a
repetir.
I, faci sol, faci
fred, faci calor
de ben segur ho torna'm fer.
INDEX
BIOGRAFIA I OBRA
MOMENTS.
ELS SERRA DE GAYETA
TAULES DE MABRE
VIDEOS
VEUS LITERARIES
SOVINT EL RECORD QUEDA A L'ASFALT
FOTOS
***
BIOGRAFIA I OBRA
Joana Serra de Gayeta (Pollença, 15 d'abril de 1950) és una
escriptora i professora mallorquina.
Biografia
És filla de l'historiador Francesc Serra de Gayeta i
d'Asprer i descendent del militar austricista Francesc d'Asprer i Talric.
Joana Serra de Gayeta va estudiar Filosofia i Lletres a
Barcelona i es va llicenciar en Filologia Hispànica. El 1972 va guanyar el
Premi Sa Pobla de Narrativa Juvenil amb Sovint el record queda a l'asfalt.[3]
L'any 1974 va rebre el Premi Ciutat de Manacor pel conjunt de relats Taules de
marbre, reeditat el 2020 per l'Editorial Moll incloent Nosaltres esperàvem Mr.
Marshall,[4] un relat amb el qual havia rebut el Premi Joan Ballester el
1976.[5] L'obra, malgrat el pas del temps, va ser ben rebuda.
Va treballar a l'Editorial Cort, amb el director de la qual,
Andreu Ferrer, estava casada. Col·laborà a la revista Cort de 1974 a 1982.[cal
citació] A l'editorial va elaborar, en col·laboració amb altres autors, llibres
de text en català d'educació general bàsica, i va crear i dirigir la col·lecció
«Vell Marí» de literatura infantil i juvenil a la qual,[cal citació] el 1992, s'hi
publica el seu llibre infantil La bruixa Lonieta, amb il·lustracions de
Margalida Gayà.
A banda de l'activitat literària, s'ha dedicat a
l'ensenyament de llengua i literatura catalanes i espanyola, primer a l'Escola
Normal de Palma i després a la Universitat de les Illes Balears, a més d'haver
treballat a favor de la normalització de la llengua catalana a les illes.
Obra
Sovint el record queda a l'asfalt, Revista Lluc (1972)
Nosaltres esperàvem Mr. Marshall (1976)
La bruixa Lonieta. Edicions Cort, 1992. ISBN 84-7535-241-3.
Memòria de vida. Pollença: El Gall, 2004. ISBN
84-95232-57-X.
Taules de marbre. (1974, reedició Editorial Moll
2020).[10][1
***
MOMENTS.
El Blog de Joana Serra de Gaieta
LA VIDA ÉS FETA DE MOMENTS, DE PETITS MOMENTS, DE GRANS
MOMENTS, DE MOMENTS DE FELICITAT I MOMENTS DE TRISTOR, DE MOMENTS D'AMOR I
MOMENTS DE DESAMOR. LA VIDA ÉS, TAMBÉ, UN MOMENT: UN SOL MOMENT QUE NOSALTRES
ENS FORJAM. UN MOMENT LENT, PERÒ AL CAP I A LA FI, UN MOMENT. VULL APROFITAR
AQUEST MOMENT DE LA VIDA TOT EL QUE PUGUI I MÉS: VIURE EL MOMENT DE LA VIDA
INTENSAMENT ÉS, QUASI, COM VIURE PER A SEMPRE.
Les "dimònies"
M'ha vingut de nou el gran rebumbori que s'ha armat entorn al fet que una dona ballàs, per primera vegada, de dimoni a les festes de Sant Antoni de Manaor.
Fa uns dies en Gabriel Bibiloni recordava que la paraula "dimonieta" no és als diccionaris. Exactament deia a la seva piulada
"La forma "dimònia" no és als diccionaris. La hi hauran de posar?
Moltíssimes dones d'arreu de Mallorca participe de anera ben activa a les Festes de Sant Antoni. Podríem anar a cercar, per exemple, els primers grups d'al.lotes que anaren cap a Ternelles amb els homes a cercar U Pi mentre el baixaven al poble s'hi asseien, igual que havien fet sempre els homes, amb glops de mesclat i cantades sobre sant Antoni.......
Però tot això que he escrit fins ara es refereix a festes i a una festa concreta.
No vull, en absolut, treure importància a aquesta "dimònia" de Manacor.
Però no he vist mai tant de rebumbori ni alegria quan, per exemple, una dona ha guanyat curses de muntanya, quan ha obtingut una beca important per investigar, quan la seva música o la seva veu mou multituds..........
De ben de veres desitjo que ens assentem un poc i donem a cada fet la importància que pugui tenir i no caure en una cosa que podríem anomenar "feminisme fàcil".
Tot suma. Però TOT.
http://joanaserradegayeta.blogspot.com/
***
ELS SERRA DE GAYETA
Els Serra de Gaieta, de la Vila de Sa Pobla
És un dels llinatges més emblemàtics de l'antic senyoriu
pagès o mà major de la vila de Sa Pobla (Mallorca). Conegut sota aquesta
denominació, de Serra de Gayeta, per posseir ja el 1518, Pere Serra, el predi
anomenat Gaieta, Galleta o Gayeta.
Pere i Miquel Serra es van repartir aquesta terra de Gaieta.
A Pere li va correspondre Gaieta Petit ia Miquel Gaieta Gran. Van ser els
autors de les dues principals línies del llinatge i d'una infinitat de branques
segonàries.
La línia de Gaieta Petit després de Pere, fill de Pere, que
va morir el 5 de maig de 1591, va ser continuada per un altre Pere del que
sabem va fer testament, el 1635 davant el notari Jeroni Rosselló i que aquest
Pere Serra de Gaieta era Bayle Real de Sa Pobla
La línia de Gaieta Gran és la que arriba als nostres dies ia
ella pertanyia una avantpassada directa meva Donya Catalina Serra de Gayeta i
Solivellas-Pontico casada amb Don Pere Josep Sòcies de Fangar Garau les filles
de la qual Magdalena i Catalina casen respectivament amb Don Baltasar Montaner
Bordoy regidor perpetu de l'Ajuntament de Palma de Mallorca i el senyor Joan
Baptista Estades de Moncaira i Serra-Poquet de qui sóc quart nét.
... per seguir llegint pitja l’enllaç
http://temasdeantepasados.blogspot.com/2009/02/los-serra-de-gayeta-de-la-villa-de-sa.html
***
TAULES DE MARBRE
Caldrà reivindicar-la des d’ara com el que és, o hauria
d’haver estat: una de les narradores més completes de la seva generació.
Nascuda el 1950 a Pollença, fou filla d’una figura especialment reverenciada
pels pollencins, l’historiador Francesc Serra de Gayeta (1909-1983), destacat
per les seves nombroses col·laboracions a revistes especialitzades o per haver
col·laborat amb el Club Pollença, la Societat Arqueològica Lul·liana o l’Obra Cultural
Balear.
Llicenciada en Filosofia i Lletres, creixé fascinada per
figures com Oriana Fallaci, corresponsal de guerra i creadora d’un tipus
d’entrevista periodística d’impacte per la seva audàcia, la seva perspicàcia
psicològica i la qualitat literària. La dèria per escriure comença, pentura,
aquí. Joana Serra de Gayeta alternaria els seus estudis amb la creació
literària des de diferents dreceres: a la poesia, per exemple, hi destacaria
gràcies a “Sense to ni so” (1968) o “T’ho dic amb les paraules” (1973) o la
compilació de poesia catalana femenina “Les cinc branques” (1975) que coordinà
Roser Mateu.
Tenia la sensibilitat necessària, l’estil i l’impuls. Per
això, també posà a prova les seves habilitats en el camp de la narrativa: el
relat “Sovint el record queda a l’asfalt” (197) obtingué el Premi Sa Pobla de
Narrativa Juvenil i, anys més tard, seria publicat a la revista Lluc amb
il·lustracions de Miquel Morell. Fou un preàmbul per “Taules de marbre”, un
emocionant conjunt de textos escrits durant els seus dies d’estudiant a
Barcelona i que obtingué el Premi Ciutat de Manacor (1974).
La literatura femenina a les Illes Balears, i més
concretament Mallorca, començava a prendre força; a figures ja reconegudes com
Antònia Vicens o Maria-Antònia Oliver s’afegien noves veus, com les de Carme
Riera –que guanyà el Premi Relats de Blanes el 1974 amb “Te deix, amor, la mar
com a penyora”–, Xesca Ensenyat o la mateixa Joana Serra de Gayeta.
El triomf de Taules de marbre, editat posteriorment per
Gavilans, no fou fruït de l’atzar. Només dos anys després, Joana guanyava amb
el relat “Nosaltres esperavem Míster Marshall” el Premi Joan Ballester de
Campos de 1976, guardó compartit amb Miquel Mas Ferrà i el seu “Massa anys amb
els ulls tancats”. Amb el seu text, l’autora ens submergia en el món subtil i
retorçat de la infància des d’un escenari concret –aquella Pollença dels anys
cinquanta, ja perduda– però també el lent despertar d’una illa que portava en
la seva pell la marca d’una guerra massa recent.
Potser, com Fallaci i altres figures que l’inspiraren, Joana
Serra de Gayeta ha estat una figura que ha experimentat amb diferents formes de
llenguatge, fent que en la seva trajectòria literària hi hagi espai fins i tot
per als llibres per a infants: “La bruixa Lonieta” (1993). Així, es convertiria
en tot un fenomen a les escoles mallorquines, àmbit que conegué en primera
persona al haver exercit durant anys com a docent.
Vinculada durant pràcticament tres dècades a la Universitat
de les Illes Balears, caldria destacar en la seva carrera, insòlita i
intermitent, una novel·la tan ambiciosa com “Memòria de vida” (2004), una obra
que reflecteix la memòria col·lectiva d’una família mallorquina des de mitjans
del segle XIX fins al primer terç del segle XX.
Joana Serra de Gayeta ha estat una figura fonamental en la
batalla per la normalització del català als estudis de Magisteri, tasca que
alternà amb la coordinació de diferents llibres de text d’ensenyament de
llengua catalana. Poc reivindicada en el panorama cultural de les Illes
Balears, Nova Editorial Moll té l’honor de reeditar Taules de marbre en el 2020
amb un afegit tan notable com és el relat “Nosaltres esperàvem Míster Marshall”
amb l’objectiu de reivindicar tota una vida dedicada a la literatura i als
drets lingüístics
https://novaeditorialmoll.cat/joana-serra-de-gayeta-memoria-duna-vida/
***
VIDEOS
Entrevista a Joana Serra de Gayeta, en el marc de les
Jornades ‘Mallorca i la seva primavera literària: la generació dels 70, a
debat’ organitzades per "El Mirall", amb el suport de la Institució
Francesc de B. Moll, l'Ajuntament de Palma i el Consell de Mallorca.
Dia 17 de novembre de 2020
https://www.youtube.com/watch?v=IkVVGmPsGvo
LECTURES Joana Serra de Gaieta
https://www.youtube.com/watch?v=4np_ZIKledg
***
Veus literàries: Joana Serra de Gayeta
Per Miquel López Crespí, escriptor
L’any 1976 Joana Serra de Gayeta havia estat guardonada amb
el “Joan Ballester” juntament amb Miquel Mas Ferrà; aleshores aquell era un
dels premis literaris més importants de Mallorca juntament amb el “Ciutat de
Manacor”, el “Ciutat de Palma”, el “Llorenç Riber” i el “Born” de teatre que es
donava a Ciutadella. Aquesta autora ja s’havia donat a conèixer amb el llibre
de narracions Taules de marbre que obtingué el “Ciutat de Manacor 1974” i que
va ser editat a la col× lecció de narrativa “Gavilans” de l’Editorial Turmeda.
Joana Serra de Gayeta també havia obtingut el Premi Sa Pobla de Narració l’any
1972.
Però la dèria literària li venia de molt lluny. L’any 1968
ja havia guanyat un accèssit de poesia en un premi convocat pel Centre
Parroquial de Sant Josep de Badalona, per a escriptors joves, amb Sense to ni
so, Aquests mateix any publicava els seus primers poemes a la revista Algebelí
de Muro (Mallorca). En el setanta-tres va quedar tercera als Premis Octubre de
poesia amb T’ho dic amb les paraules. L’any 1975 publica poemes a Les cinc
branques: poesia femenina catalana, editat i recopilat per Roser Matheu, amb la
col× laboració d’Octavi Saltor, Antoni Sala-Cornadó i Maria Assumpció Torra i
Alber.
La GEM diu de Joana Serra de Gayeta: “Escriptora (Pollença 1950).
Es llicencià (1974) en filologia romànica, en l’especialitat d’hispànica, a la
Universitat Central de Barcelona. Des de 1974, és professora de l’Escola
Universitària de Professorat d’Educació General Bàsica, adscrita al Departament
de Filologia Espanyola i Moderna. Ha conreat la narrativa a Taules de marbre
(1974) i Nosaltres esperàvem Míster Marshall (1976) i la literatura infantil a
La bruixa Lonieta (1993). És coautora d’alguns llibres de text d’ensenyament de
la llengua catalana, com Llenguatge (1979), Drac (1980), Parla (1989) i Llengua
(1991). Des de 1992, és directora de publicacions de la Col× lecció Vell Marí,
d’Edicions Cort”.
El 19 de desembre de 1975, un mes després de la mort del
vell dictador, na Joana em dedicava Taules de marbre. Malgrat que pugui semblar
paradoxal, aleshores na Joana era la meva professora de català a Magisteri. Per
aquelles circumstàncies de la lluita antifeixista, l’Organització d’Esquerra
Comunista, el partit d’esquerra revolucionària on jo militava, decidí que, com
a escriptor, el meu indret de militància més adequat seria l’Escola de
Magisteri. Per aquest motiu em vaig matricular en el curs 1975-76 i, juntament
amb els excel× lents amics i companys Gabriel Matamales, Antoni Mir
(l’expresident de l’OCB), Margalida Seguí, Àngels Roig, Josefina Valentí,
Salvador Rigo i tants i tants d’altres que ja no record, mitjançant
l’organització de les Plataformes Anticapitalites d’Estudiants actuàrem a fons
en la lluita per la democratització de l’ensenyament, la normalització del
català, el combat antifeixista, la necessària renovació dels tètrics plans
d’estudis del franquisme…
https://blocs.mesvilaweb.cat/anselm/veus-literaries-joana-serra-de-gayeta/
SOVINT EL RECORD QUEDA A L'ASFALT
Conte de Joana SERRA DE GAIETA
(Dibuixos de M. Morell)
Tenien onze anys. Eren iguals, ben iguals, i a
tots dos els agradaven les mateixes coses. Ells no
recordaven quan varen néixer però sa mare els diu
sempre que el-més-ros té mitja hora més que el-notant-ros.
Els ho contava, l’àvia deia: són tan iguals!
Mai sabia qui era un ni qui era l’altre fins que li
vam fer veure que tu ets més ros que tu i tu tens
els ulls més clars que tu.
Els va sortir la primera dent al mateix temps,
tingueren la rosa els mateixos dies i tenien mal de
queixal la mateixa nit. I tots dos ploraven i demanaven
aigua a la mateixa hora. Van repetir tots dos
el primer curs de primària. Tenien la mateixa lletra
i cap dels dos sabia fer el 8 tal com tocava.
Havien nat, feia onze anys, a un poble que té
una església amb una plaça al davant. La plaça té
arbres i bancs de ferro i els vells hi van a prendre
el sol. De petits van aprendre a anar a jugar a la
plaça. I van aprendre a caminar i a xerrar. I van
aprendre, tots dos al mateix temps, els matins de
solitud a l'escola mentre el mestre els feia fer caligrafia.
I aprengueren a fer coa per anar al wàter el
temps de recreo. I a jugar a bolles i a futbol. I a
baratar les postaletes que tenien repetides. I aprengueren a
anar a cercar ametllons i prunes verdes.
I a fer passar el temps en l'estiu, quan no hi havia
escola i sa mare no els podia dur a nedar perquè
tenia feina.
El dematí era lluminós. El verd es veia més verd
i el grog més grog i el cel més blau.
—Què hem de fer? —deia el-no-tant-ros.
—Fa molta calor.
Sa mare va entrar amb un poal i un pedaç d'es¬
polsar.
—Anau-vos-ne que he de fregar el menjador!
El sol hi pegava de ple, al carrer. Les cases eren
més marrons i quan passava un cotxe s'alçava pols.
—Veniu a la una a dinar!
Del carrer es va sentir la veu de sa mare, era
una veu aguda, sempre amb el mateix to. Ells ho
pensaven però no ho deien: sempre xerra igual, quan
ens dóna una besada i ens diu bona nit i quan ens
renya i diu que ens n'anem perquè ha de fregar el
menjador.
—Anem a cercar prunes.
La pols del carrer s'alçava sota els seus peus i
qualque veinada estava al portal, rera la cortina de
tires blanques i blaves. Passava un carro per aquell
carrer i ells dos es posaren damunt l'acera.
L'amo del carro els va fer adéu amb la mà i es
posaren a córrer.
—Mem qui arriba primer a aquell cantó!
Sempre arribava primer el-més-ros. En sabia
més, de córrer.
—Anem per aquí!
—No, que hem de fer massa voltera.
—És igual, tanmateix no tenim res que fer.
—Però, no anàvem a cercar prunes?
—Supòs que no voldràs estar quatre hores menjant prunes,
beneit!
—Beneit ho seràs tu! Te dic que no vull anar
per aquí. Feim massa voltera i tu ja saps que no
n’hi ha, de prunes que siguin bones verdes. Es per
allà deçà!
I seguien caminant. El sol era molt alt i els
queien gotes de suor pel front. La camisa s’aferrava
al cos i duien les mans més brutes que quan havien
sortit de ca seva.
—No anem pel camí.
—Podríem anar a ca'n Joan i nedaríem al safareig. Kf
—No, ara no. Anem primer a cercar prunes i ;OZ després
anirem a nedar.
—Es que fa tanta calor!
I en feia molta, de calor. Caminaven, no corrien
ja, per dins els camps. A l’amo d’aquesta prunera
que les feia tan bones verdes el coneixien, ells. Era
amic de son pare i també sempre deia el mateix:
què són d'iguals. Ell no el coneixia a aquest truc de
tu ets un-poc-més-ros que tu i tu tens els ulls un poc
més clars que tu.
No xerraven i caminaven a poc a poc. Els rostolls els
rapinyaven els peus i de tant en tant mataven qualque mosca que els picava les
cames.
—Mira!
/ N
Feia temps que no havien anat a cercar prunes,
devers un mes. L'arbre, de fulles verdes, estava ple
de bolles vermelles i grosses. L'aire feia un renouet
que els hi entrava per tot el cos. L'un-poc-més-ros
va agafar la primera.
—Són boníssimes —va dir encara amb la boca
plena— són més bones que verdes.
N'agafaren moltes i s'assegueren a terra, apollats
a la prunera.
—Quina calor!
—Anem a ca'n Joan i nedarem.
—Sí, però primer agafarem més prunes i pel camí en menjarem.
—I n’hi podem dur un parell.
Se n'ompliren les butxaques, i les mans els feien
de senalla. Ja no en podien dur més. Tornaren a caminar per
dins el rostoll. N’havien après de petits,
quasi al mateix temps que aprengueren a anar a jugar
a la plaça. Els agradava sentir-se les puntetes que
picaven les cames i l’olor a palla seca que feien tots
els camps.
—Podríem sortir a la carretera, així serà més
a prop per anar a ca’n Joan.
—Hem de fer via, que a la una hem de ser a
ca nostra.
—Sempre passes pena, tu! Ja hi serem a la una!
—És que...
—Ja hi serem, te dic!
—No me cridis!
—I tu no mengis més prunes que en arribar no
en durem.
—Només n'he menjada una.
—No és ver, que te veig.
—Bé, és igual. Tu encara no n'has menjada cap
i a n'En Joan li donarem les teves.
—Beneit! Ja veuràs si t'agaf!
—No m'agafaràs, no m'agafaràs!
Cridava l’un-poc-més-ros
—Que sí, que sí!
I el-no-tant-ros botava la paret, també.
Un davall cada roda.
Aquesta era la distància que els separava. Les
prunes s'havien esclafat i el vermell de la sang es
mesclava amb el vermell de les prunes. Havia frenat,
explicava el conductor més tard, però s’hi havien ficat
davall. L’asfalt era calent, molt calent. Els diaris
deien que a Itàlia se fonia en els carrers. I feia calor,
molta calor. Les prunes, madures, estavan esclafades dins les seves mans.
Costaria molt que fugissin aquelles taques de
l’asfalt perquè, ja se sap, en l'estiu plou tan poc.
♦
Aquest conte obtengué el
<Premi Sa Pobla•> 1972
de narracions
FOTOS