APUNTET i segueix el blog

divendres, 16 d’octubre del 2020

Profesores y alumnos

He comentado otras veces que como alumno, y luego como profesor, he pasado toda mi vida en escuelas, colegios, institutos y universidades. 

   Siendo alumno me encontré con maestros y profesores magníficos, personas interesadas en su trabajo, con sensibilidad, entrega y capacidades para que me sintiera atraído hacía las clases que impartían. Pero no solo esto. También tuve maestros que fueron ejemplos a los que seguir. Fueron los maestros con riqueza interior, con rectitud de conducta, con honestidad humana y profesional, con nobleza de espíritu. A ellos y a ellas va mi más profundo agradecimiento. Y muy especialmente a mi padre, mi primer y gran maestro.

   ¿Tuve profesores que fueron nulidades o nada interesados en lo que hacían, incapaces de entusiasmar o que vagaban paralizados en la inacción vergonzosa? Pues sí. Como en cualquier profesión se encuentra uno con toda clase de especímenes humanos. Curiosamente me di cuenta ya de muy joven que era frecuente que aquellos que menos aportaban con su labor, entrega y dedicación pedagógica eran luego los más conflictivos al reivindicar toda clase de derechos habido y por haber. O que disimulaban sus inaptitudes o falta de diligencia escudándose en un mal entendido corporativismo solidario que no era otra cosa más que hipocresía y farsa pura. O que convertían los claustros en estériles y jeroglíficos campos de rivalidades, antagonismos o frustraciones con luchas estúpidas y sin sentido. ¡Cuántas energías perdidas inútilmente en estas infructuosas reuniones!

   Siendo profesor he tenido la suerte de haber podido trabajar con compañeros que amaban su profesión, que sentían respeto y estimación hacia los alumnos y que aportaban lo mejor de sí mismos en su trabajo cotidiano. ¿Y qué decir de los alumnos? Pues que en su inmensa mayoría fueron, o han sido, muestras también de fértil inquietud, de deseos de saber y conocer, de vitalidad contagiosa. ¡Qué maravilla si ellos hubieran aprendido de mí lo que yo aprendí de ellos! Así que también un alumno puede ser, con su ejemplo, todo un gran maestro para el propio profesor.

   Es una lástima que hoy, y a partir de poco afortunadas reformas educativas (LOGSE y posteriores retoques formales a la misma), encontremos aulas con alumnos obligados a una asistencia que rechazan y que hunden en el desorden e indisciplina un trabajo que exige rigor y método para germinar en arte y ciencia rigurosa (¡la cantidad de enseñantes saliendo de sus clases abatidos y hasta llorando que he visto!). Y a continuación de esta actual escuela deplorable, se debate un bachillerato esquelético e insuficiente de solo dos cursos que se arrastra en la dinámica desconcertante de la ESO y que nada repara del tiempo antes perdido. 

   Gracias a la buena y eficaz educación se puede lograr todo o casi todo. Por esto estamos esperanzados en que quizás un día la alcancemos y rectifiquemos caminos equivocados en pro del protagonista fundamental de toda escuela: el alumnado activo con su proyección hacia el futuro.

 

Pere Font








dimecres, 14 d’octubre del 2020

TONI GOST BENNASSAR (Toni Curro)

Amb un regust de glop ardent, sensual i passional

Amb el pas del temps, quan des de la nostra maduresa i saviesa, feim una mirada enrere sentint el regust del glop ardent, sensual i passional de la joventut ens venen a la memòria els records matisats dels cromatismes de les vivències emocionals compartides dins els aires nous de llibertat educativa, docència i pedagogia entre alumnes i professors i viceversa, al marge del que era l'educació convencional d'aquell temps. Podríem dir que vàrem esser uns sortats i privilegiats i que aquest canvi va anar més enllà del propi centre educatiu, incidint amb una força roenta amb les relacions del jovent dels pobles de l'entorn, que deixaren enrere les absurdes rancors entre la gent de distintes viles. Es varen fomentar les senyes d'identidat de pertànyer a un petit i immens país que es diu Mallorca i a lluitar i revindicar les aspiracions culturals i socials per construir el nostre futur.

I, a part, agraesc la tasca del grup organitzador encapçalat per Pep Severa per les celebracions del 50 aniversari de l'institut d'Inca i a tot l'equip humà que durant tots aquests anys han fet possible dia rere dia el bon funcionament del centre educatiu.

Tan sols em queda compartí, amb tots vosaltres companys de l’Institut, un instants per recorda a totes i a tots , els que ja no estan entre nosaltres i dir:

 LLARGA VIDA A L'INSTITUT DE INCA.





















DUES BALADES A L'ENTORN NATURAL

(Serra de Tramuntana)

 

Silenci de bruixes de porcellana.

Vèrtebres de moviment de dansa.

Entelades per pètals de l'oci dels déus.

Enyorança del vell voltor.

 

Extrems de migdia

acaricien l'adolescència d'un capvespre

que es tomba al somni d'una canastra d'olives.

Imatges que es fixen a la retina de la nit,

Es dilueixen i erosionen la fosca.


Espina de peix

que baixa a la somnolència

del vampir de les paraules.

Perfums de violetes

esborren aquest pensament.

 

Teix sóc,

de tots els cants de la meva terra

 

Antoni Gost. Alumne















dimarts, 13 d’octubre del 2020

PROFESSORS DELS PRIMERS ANYS

MARIA GELABERT

La joveneta professora  de Química, va començar a l’Institut d’inca el primer any, era molt seria ella,  i ordenada, es feia respectar per aquells  jovenets i jovenetes un  parell d’anys mes joves.

Amb un sentit de l’humor, alimentat per els trenca closques, feia bromes que feien cavil·lar.  Des de la ciència, adorava l’art, cosa no massa freqüent. Tingué ben aprop el pinzells, per posar color a la vida. Una Camara fotogràfica, per deixar constància del mon que la en revoltava i que va aprofitar molt be.

Com a Química dominava la taula dels elements, classificats cada un a la seva casella, segurament per això anava col·locant les fotografies obtingudes, també a la casella corresponent.

Ara ja Jubilada, i encasellada per la pandèmia, la Jove Maria de sempre, la que mai te aturall ha topat amb un caramull d’informació gràfica, que ha revisat i que vol compartir amb tothom.

Anireu sortint, Professors, Alumnes amb edat primerenca. Excursions, dinars, sopars o allà on fos, allà hi havia un ullet que retenia el moment.

Agrair  a Maria, la feinada  de reordenar tota aquesta informació , de ferla arribar i de compartir. Si tu no hi surts, segur que coneixes aquella persona que recordaràs de joveneta. Avisa la i envia li la foto que segur que estarà contenta .

També serviran per recordar escenes, paisatges , maneres de viure  o de vestir d’aquella època aixi com mitjans de transport.

Els anys 70 tornaran al record de molts.

Feliços anys 70

Moltes Gracies Maria per deixar nos veurà el teu tresor.

No hi son tots, però ja se sap. 

Dels que no duen nom si recordes el seu nom poseu a comentaris.

Si el ve al cap alguna record, també el pots explicar-
















Pere Font , Pep LLiteras. Tomeu Cerda


























dilluns, 12 d’octubre del 2020

ANIVERSARI : 50 ANYS DESPRES

La Secretaria Llúcia Llompart,  va agafar el paper per donar-li  lectura a l’acta d’inauguració, com si tingués 21 anys. Ara però ja sense nervis, ben assossegada, i com si fos ahir mateix. El director Joan Lacomba, assegut com el  primer dia, també tombà el cap escoltant.

El Batle Virgili Moreno, no podia donar crèdit, però va assistir a un esdeveniment, que mai s’havia vist. La repetició de la jugada, representant el batle d'un temps, en què ell encara no era nat.

Ara si la realitat es rompé de sobtà, amb un pastís llarg (representat un tros, per cada un dels 50 anys). Un Institut amb sòlit recorregut, al llarg dels anys. Sí que ha canviat el temps. Faltaren  alguns dirigents de llavors, tampoc hi hagué missa, crec que fou per al mal temps que vivim, ni es varen obligar els alumnes a assistir-hi, per mor de la pandèmia.

La directora actual Maria Magdalena Coll, també vingué a donar costat, com també la Secretaria Antònia Ramis. Poques vegades veureu dues direccions juntes, després de tants d’anys, 50 per ser exactes.   

No és un miracle de la tecnologia, són els fonaments de l’ensenyament, que malgrat molts d’entrebancs, es consolida com una forta Institució.

Ara si les emocions, vingueren a la part fina de la pell, i aquestes  emocions sempre deixen potada, i duren en el temps.  Per això Joan Lacomba, experimentant amb molts d’àmbits de  l’art, va entregar a la primera autoritat, essent notari dels fets, i a  tots els presents,  una escultura (un projecte de la seva il·lusió). 

Aquest projecte representa un arbre, l'arbre de la vida, la vida de la balanguera, les arrels del nostre subconscient. Sap que la soca com més s'enfila, més endins pot arrelar.

Ara falta que els dirigents de l'ajuntament,  i que si el temps i l'economia ho permeten, lluirà per tots els antics alumnes i professors, així com els actuals alumnes i professors,  i tos que vindran anys posteriors, ho puguin disfrutar.

Després vingueren  els discursos per ordre d’antiguitat;  Joan Lacomba, na Llúcia Llompart, na Caterina Valriu. (alumne del primer curs l'any 1970), i posteriorment professora del Berenguer.  Maria Magdalena Coll, la directora Actual. El Batle Virgili Moreno va tancar les intervencions.

Com ara fa 50 anys es va servir un vi. (llavors li deien “vi espanyol”) en bon mallorquí,  És un reserva del cinquantenari que havia seleccionat en Rafel Crespi Ramis (en pau descansi), el qual estigué present durant tota la cerimònia.

Ara sí que el Berenguer, ha fet 50 anys. Podríem dir que ja ha madurat. 

Per la part que a mi em toca, no ho vull dir l'edat,  però he tingut la sort de poder-ho haver organitzat. 

Felicitats a tota la comunitat educativa, actual, anterior i la que vindrà.

Us deixo el reportatge fotogràfic, que ha fet Miquel Llompart Cifre, i que està penjat a l'enllaç que hi ha el final.       

















***
Pots veure més fotografies pitjant l'enllaç,


***

PROJECTE DE L'ESCULTURA DE LA BALANGUERA




***


PREMSA.





***
FOTO COMPARATIVA DE LA LECTURA DE L'ACTA 
50 ANYS DESPRES.

Llúcia Llompart Coll. La secretaria de l'Institut.


***

TEMPS ERA TEMPS 1970