AVUI HE SOMIAT. . .

Avui he somiat que ens havíem trobat.....

Quedarem per veuremos i quedaríem a dinar plegats,

desprès de tants anys. Quina il·lusió ens abarcava,
com a filmat amb una camara amb perspectiva, es veia al fons un edifici blanc, amb una entrada, amb un grapat d'escalons, abaix i amb la mateixa nitidesa una gespa verda, molt verda. i també molta molta de gent que feia cercles i xerràvem,(els al·lots,) les nines no se perquè, eren mes alegres i s'abraçaven i s'omplien de besades.

Poc a poc tots anàvem avançant, no se perquè anàvem separats, si ta mateix ja no venim de l'escola de les monges o els frares.

Podíem anar junts, quina il·lusió, però l'inercia ens duia així i uns grups i altres ens miràvem de reüll.

Anavem pujant els escalons cap al restaurant a on ens teníem que trobar, però pareixia que no arribaríem mai. . 

De sobta ha sonat el movil, (el despertador. . .)

No era un restaurant , era l'Institut i lo pitjor.. . .

Molts ja duien cabells blancs, algun quilo de mes , però molt mes alegres i les abraçades eren eternes recordant aquell vell somnid'ara fa cinquantè anys.

Endavant que tenim mitja  vida per davant.

Obro els ulls, desperto, entre la boira  recordo. . . que   bonicc. . .