Avui he somiat que ens havíem trobat.....
Quedarem per veuremos i quedaríem a dinar plegats,
desprès de tants anys. Quina il·lusió ens abarcava,com a filmat amb una camara amb perspectiva, es veia al fons un edifici blanc, amb una entrada, amb un grapat d'escalons, abaix i amb la mateixa nitidesa una gespa verda, molt verda. i també molta molta de gent que feia cercles i xerràvem,(els al·lots,) les nines no se perquè, eren mes alegres i s'abraçaven i s'omplien de besades.
Poc a poc tots anàvem avançant, no se perquè anàvem separats, si ta mateix ja no venim de l'escola de les monges o els frares.
Podíem anar junts, quina il·lusió, però l'inercia ens duia així i uns grups i altres ens miràvem de reüll.
Anavem pujant els escalons cap al restaurant a on ens teníem que trobar, però pareixia que no arribaríem mai. .
De sobta ha sonat el movil, (el despertador. . .)
No era un restaurant , era l'Institut i lo pitjor.. . .
Molts ja duien cabells blancs, algun quilo de mes , però molt mes alegres i les abraçades eren eternes recordant aquell vell somnid'ara fa cinquantè anys.
Endavant que tenim mitja vida per davant.
Endavant que tenim mitja vida per davant.
Obro els ulls, desperto, entre la boira recordo. . . que bonicc. . . |
Encara ens queda corda!🥂🍾
ResponEliminagracies sa lluna
EliminaEl passat i present es fongueren meravellosament a sa moguda poblera.
ResponEliminaQuina idea més bona què tengueres Pep.
Enhorabona a tothom per compartir-ho.Esperem què l'atzar i les il.lusions facin els possibles per tornar-nos a reunir.
gracies Jfc
Elimina