JOANA MARIA SEGUI PONS

M’han demanat  que escrigui el que vulgui sobre l’Institut.

Els records se m’acaramullen al cap, de forma desordenada, els tres anys que hi vaig anar, per cursar 5è, 6è i COU, entre 1971 i 1974, el segon any que el centre havia obert. Anys difícils a l’Estat espanyol, amb els últims cops de cua, encara potents del dictador, la guerra de Vietnam, el IRA a Irlanda, notícies dures que apareixien cada dia a les notícies. Alhora que s’albiraven nous temps, noves esperances, sabérem del Maig del 68, el moviment hippi, els cantautors de la nova cançó.... en aquest context vaig anar a l’Institut. Als meus 14 anys, em vaig anar matricular, sola, d’això sí me’n record, bé amb les meves amigues, però vull dir sense cap adult. M’agradava estudiar i aprendre i llegir i tot això ho vaig trobar allà. Professores i professors molt joves, engrescats, la major part d’ells començaven la seva carrera docent, tenien molta il·lusió i ganes de transmetre el que sabien. Els admirava molt, volia ser com ells. A COU em vam fer llegir L’étranger d’Albert Camus, en francès, em va fascinar aquest llibre i encara el conservo, sub-retxat, amb anotacions en castellà, ja que vaig aprendre a escriure en català molt més tard, i el tenc a la prestatgeria al costat de l’ obra mestre del mateix autor: El primer home, la seva autobiografia.

No era prou conscient quan hi vaig començar que era el primer institut mixt de Balears i el primer de la part forana. Vist en perspectiva, i des d’un punt de vista de gènere, a les nines, ens va permetre estudiar el batxiller superior, ja que l’únic centre a Inca on es podien cursar aquests estudis era masculí. Segurament moltes de noltros no hauríem pogut continuar amb estudis superiors fins anys més tard però, no va ser així  i després de tres anys a l’Institut, fins que se’l batejà com a  Berenguer d’Anoia, moltes cursarem estudis universitaris, com els nostres companys i amics.

Records, molts!! i amistats també moltes!!!!. El viatge d’estudis a Andorra, París i Londres, en autobús, crec que és un dels records que més em marcaren. La primera vegada que veia la neu  i com, al creuar els Pirineus, vaig entendre el concepte de serralada, que ultrapassava el de serra, a la que els meus ulls estaven habituats. A París vérem la Sorbona i el Louvre i les galeries Lafayette, on em vaig comprar un anell que crec que la meva filla encara el té i a Londres, el Parlament i alguns magatzems on em vaig comprar una camisa hippie que no hi havia encara a Mallorca. Però el record més potent fou anar a veure el musical Hair, que pocs anys abans s’havia estrenat, una obra revolucionària sobre la cultura hippie, amb paraules i actes d’amor, de pau i de llibertat sexual. Em va impactar molt l’obra i les cançons,  Aquarius o Let the Sunshine, encara sonen. Però el dia a dia a l’Institut també va tenir molt bons moments. Assajos de cançons a vàries veus per una actuació a final de curs a l’entrada del centre, els berenars al pati, on hi venien una coca amb el damunt de crema, boníssima pels llaminers, els enamorats....de cursos superiors o el dia que sabérem de l’atemptat de Carrero Blanco, l’any 1973 a la classe d’història, com si fos ara, i d’aquest esdeveniment el desembre farà quaranta sis anys.

Només tenc paraules d’agraïment pel que vaig aprendre de totes i de tots i si el temps tornàs enrere, hi tornaria anar, no en tenc cap dubte.

Bon 50è aniversari

Joana Maria Seguí Pons